El cap del cavall

Jo no passejo pels passadissos el cap de cap cavall decapitat. Podria ser la lletra d’un rap català, trencador i polèmic, d’aquestes lletres que amb tanta facilitat exciten la fam repressora de la fiscalia de guàrdia. Però no, tan sols és una frase del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, pronunciada durant la seva recent compareixença al Congrés de Diputats en relació amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’amnistia fiscal. Va dir-ho en resposta a la intervenció dels portaveus parlamentaris de Compromís i del PSOE, que van acudir a la famosa pel·lícula de Francis Ford Coppola per definir el modus operandi ministerial. Segons l’oposició, Montoro és una mena de consigliere ensinistrat per complaure el senyor que serveix, expert a l’hora d’amagar la porqueria sota la catifa i de decapitar el semental del pitjor enemic per tal que entengui el missatge. Tot això, en la ficció, és clar, la realitat sempre és més dura i gens metafòrica. El vampíric Montoro va indignar-se amb les comparacions i el senyor que presidia la sessió –un altre servidor complaent– va anunciar que faria esborrar les inconveniències del llibre d’actes. Esborrar les inconveniències s’ha convertit en l’especialitat del Partit Popular sempre que els incomodats siguin propietaris de grans fortunes i titulars d’empreses panamenyes. La mateixa amnistia fiscal que motivava la compareixença és una declaració d’amor als evasors fiscals, una llei decretada per estalviar als afectats una cosa tan empipadora com són els compromisos tributaris. L’esquer perquè tots aquests evasors s’apuntessin a l’amnistia era la promesa d’aplicar-los tant sols un recàrrec del deu per cent sobre la xifra amagada. Segons Montoro, això permetia que l’Estat obtingués una bona suma de diners en una època d’emergència econòmica, amb Europa a punt de rescatar-nos, que en llenguatge mafiós vol dir posar-los la soga al coll. Llàstima que, al final del deu es va passar al tres. I mentrestant, el pobre cavall dessagnant-se.