La carta

No. Que el títol no els confongui. Ni Puigdemont ha enviat cap nova carta ni ho ha fet Rajoy. Vaja, que jo sàpiga. No els volia parlar de cap d’aquestes cartes que ens tenen tan entretinguts. Ni del procés. Cosa increïble, en el meu cas i en els temps que corren. Avui faré un Cuyàs, perquè m’entenguin. Els volia explicar que l’altre dia vaig haver d’escriure una carta. Ni un mail ni una piulada ni res que tingui a veure amb les xarxes socials. Per motius que ara no venen al cas, vaig haver d’escriure una carta com ho fèiem abans, amb paper i bolígraf i enviant-la per correu tradicional. Un cop enllestida, i acostumat al correu electrònic, els confesso que vaig haver d’anar a l’estanc a preguntar si això dels segells encara existia, i si es compraven als estancs. Doncs sí. Encara existeixen. Els estancs, em van explicar, ja no estan obligats com abans a vendre’n, però en solen tenir perquè es fan servir molt. I m’ho van aclarir: les empreses, no pas els particulars, que pràcticament ja no en comprem. En vaig comprar un i, saben què? Ja no cal llepar-los. Ara ja són adhesius. Però, vaja, de fet no els volia pas explicar això. Els volia explicar la sensació estranya que vaig tenir en escriure-la. Acostumat a anar amunt i avall amb el cursor de l’ordinador, escriure-la a mà és sensacional. Has de pensar què vols dir abans d’escriure. Hi has de reflexionar, i valorar si estàs fent servir l’expressió correcta de manera que el bolígraf no se t’avanci. Em va costar, els ho confesso. I no pas precisament perquè no estigui acostumat a escriure. És més lent, més segur i, en definitiva, un plaer. Vaig pensar que era molt difícil, escrivint a mà, que acabis fent enfadar, emprenyar o molestant algú. Perquè et penses les coses dues vegades abans d’escriure-les, i no pas com a les xarxes socials i fins i tot als mails, que et penedeixes del que has dit un cop ja ho has enviat. S’escriuen barbaritats, a les xarxes. I impunement. A mà, en canvi, te’n penedeixes abans i ja no ho escrius. Fins i tot vaig trobar plaent això d’haver d’anar a comprar un segell i esperar la resposta durant uns quants dies. Hauríem de fer-ho més sovint, d’escriure’ns les cartes a mà. Però no tenim temps. Una llàstima.