364 paraules

L’editorial de The New York Times defensant que el millor per Espanya és permetre el referèndum a Catalunya i que el resultat sigui el no deixa un munt de paradoxes. Reconeix, normalitza i ordena el debat sobiranista i la via per resoldre aquesta situació. No demonitza el referèndum, no s’escuda en una “interpretació restrictiva de la Constitució”, que és el que diu que fa Madrid. Dona xifres i veu al maltractament del govern espanyol a Catalunya i admet, amb tota naturalitat, que aquí hi ha un problema i una incapacitat de Rajoy per resoldre’l. En 364 paraules, la referencial capçalera nord-americana deixa en fora de joc els partits unionistes (i fixeu-vos que afirma que el millor seria que sortís el no). El motiu d’aquest fora de joc és palmari: el govern espanyol i els partits unionistes no és ja que refusin la independència, és que bandegen el debat, el problema en si mateix i un camí per solucionar-lo. Cap partit aporta arguments per votar no al referèndum. Només són arguments per no deixar votar. I això està vist que el NYT no ho entén. O ho entén més bé que molts partits. La negació tossuda de la realitat –l’editorial fa esment de la “intransigència” de Madrid– ha caigut de lloros davant de 364 paraules. I entre aquestes, cap s’entreté amb si serà un procés participatiu o què hi diu la Comissió de Venècia. El camp de joc que dibuixa és diàfan. Pot ben ser que alguns desfullin la margarida amb el referèndum per, en el fons, bandejar un debat que també els provoca urticària.