Ítaca, no el viatge

La descripció del nostre present dependrà del desenllaç. Les nostres accions, fins i tot les intencions, s’analitzaran de forma ben diversa segons s’escrigui el final d’aquest capítol de la història. Apareixeran en un moment o altre els Fouché sempre posicionats al bàndol correcte, que és el bàndol guanyador, perquè saben que la història s’escriu a l’inrevés, perquè l’escriu qui guanya. Però qui serà?

És innegable la singularitat del moment. La mobilització de la societat catalana en relació amb la independència, ni tan sols en la hipòtesi que hagi minvat en els darrers mesos, és incomparable amb qualsevol altra d’aquesta mena, aquí o arreu, i això malgrat el fet, també incontestable, que a la vegada una part immensa de la població viu ignorant el moviment, potser perquè pensa que tot està tan ben lligat com en qualsevol altre país de l’entorn. Però no. I malgrat que el món, fet d’estats amb el mateix interès per sobreviure que el que pugui tenir l’Estat espanyol, s’ho miri de reüll, és un fet que a hores d’ara el contenciós que es viu entre una part de Catalunya (amb el seu govern al capdavant) i la integritat territorial espanyola ha ultrapassat els límits dels “afers interns”. Ha esdevingut, de fet, un afer internacional, el desenllaç del qual afectarà d’una manera o altra la política i també, en part, la teoria constitucional. Sols des d’aquest punt de vista es pot llegir l’editorial del New York Times i els consells que dona al govern de Rajoy i que ja ha originat almenys dues traduccions intencionades.

El que el procés no canviarà, ans si de cas exemplificaria, és la teoria del poder constituent. Es diu que l’important d’aquesta història és el grau de democraticitat amb què s’entomi; per aquesta raó sovinteja la idea que és la “radicalitat democràtica” (expressió absurdament redundant perquè la democràcia, com l’embaràs, o és o no és, amb totes les servituds que això comporta) el que legitima el procés, com si fos legítim saltar d’una legalitat a una altra perquè ho digui molta gent, i identificada la tanta gent com la radicalitat democràtica que s’afirma. La molta gent pot tenir bones idees, però també dolentes, i per això, en una teoria política a hores d’ara no superada a Occident, es consolida l’estat de dret com a procediment per canalitzar les ànsies de canvi, no sigui que la majoria decideixi eliminar coses bones, per exemple la mateixa democràcia.

El que acabo de descriure no nega el procés, ni la possibilitat que aquest acabi fent emergir una nova constitució i el nou estat constituït. El poder constituent, com bé descriu el constitucionalista italià Alessandro Pace, és sols visible, és a dir, sols es pot dir que ha existit perquè ha donat lloc a una constitució, única realitat sobirana en la mesura que és norma originària, jurídicament insubornable, i de la qual deriva la resta de normes que regulen la comunitat política on la constitució s’ha originat. Com que és la situació així de crua i mancada de sentimentalismes, tot el que es fa ara està, en un bàndol i altre, pensat per a aquell moment on es resoldrà si Catalunya és un estat independent amb una constitució, o per contra, s’han inhabilitat algunes persones, han estat engarjolades altres o fins i tot s’han produït accions més contundents. Ningú en el fons es sorprèn de guerres brutes, operacions policials, amenaces o burles a sentències de tribunals varis; amb desigual força, però també amb diferent quantitat de coses a perdre, ambdós bàndols estan fixats en l’arribada a port del metafòric vaixell.

Com que l’important és el resultat final, importa poc que tot el relat normatiu català encaminat al referèndum sigui, com no pot ser d’altra manera en el context jurídic existent, il·legal (per a porucs s’utilitza la torcuatiana expressió “de la llei a la llei”). Com il·legal seria que l’Estat autoritzés un referèndum per qüestionar l’estatus territorial d’Espanya que la Constitució que el legitima estableix. Una constitució d’un estat unitari té aquestes limitacions, i les mateixes tindria el corresponent estat català per poc que s’afanyés a surar. És la naturalesa de la màquina que institucionalitza el poder en allò que Hobbes encertadament anomenà Leviatan. Però tot podria ser validat si emergís un estat a partir d’una norma fonamental fruit d’un poder constituent. Si fins i tot succeí així amb l’estat franquista que emergí d’un cop d’estat, qualsevol procés constituent és possible. Ho saben tots dos: aquest cop l’important és Ítaca, no el viatge.