Lleida i la relativitat

Diu la teoria de la relativitat que no hi ha un punt fix en l’univers, sinó que tot està en moviment: una mica com la política catalana, que des del 2003 ha pujat a un tren que ha anat guanyant cada cop més velocitat i tot ha estat un no parar. Quan alguna cosa s’ha mogut dins del vagó, sembla que només es desplaci uns pocs metres, però observats des de fora hem fet uns salts vertiginosos a la velocitat de la llum.

A Lleida també regeix el principi de la relativitat. Després d’heretar una poderosa locomotora municipal alimentada amb majories absolutes o quasi absolutes, l’alcalde Àngel Ros ha fet de polític amb olfacte i, si detectava un moviment de la societat de recel a l’islamisme, anunciava que prohibiria el burca (encara que la llei no li atorgués competències per fer-ho); si detectava que el dret a decidir passava a ser majoritari, n’agafava la bandera dins del PSC. Relativitat política en un viatge mediàtic i polític plàcid on poca cosa important semblava moure’s: Lleida ha estat un indret on es posava a la picota una associació d’ocellaires per haver denunciat els regs del Segarra-Garrigues a Brussel·les, mentre que ningú piulava del sobrecost escandalós de l’obra ni del fet que el conseller que la va adjudicar presideix ara les constructores que el fan; un indret on la teulada sense llicència d’un ecologista era portada mentre la pilotada urbanística per poder fer la Llotja la va haver d’explicar una revista satírica.

En aquest context, tant la Paeria com els altres poders de la ciutat (la Diputació i la universitat) feien i desfeien amb relativa calma. Però la societat també s’ha mogut, com la catalana: la Paeria diu que no col·laborarà amb el referèndum (perquè la llei no atorga a la Generalitat les competències per fer-lo) i la universitat també se’n desmarca, i llavors surten una cinquantena de docents rebel·lant-s’hi, i la voluntat de decidir el futur del país de molts ciutadans no sembla que es conformi amb les explicacions legalistes de l’alcalde. Hi ha a Lleida des de fa temps un canvi més de fons, una sortida de l’armari de la crítica als poders locals i que va més enllà del tema del referèndum. Però des de la maquinària del poder no sempre es percep que la societat en què es viatja està en moviment. N’hi ha que han presentat aquests dies Ros com a atrapat per C’s: en realitat, l’ha atrapat la teoria de la relativitat.