La batalla de Badalona

Ho he escrit altres vegades: la gran batalla de l’unionisme es fa a l’entorn metropolità barceloní. I l’independentisme no triomfarà si no sap seduir les dones i homes que habiten aquest territori. Talment, res fàcil però, a la vegada, res tan apassionant, quan el repte exigeix creativitat i desenvolupar unes formes socials i polítiques diferents, on no val el discurs nacionalista sinó que s’ha d’aprofundir en el canvi de paradigma, basat en el futur i no pas en el passat.

La realitat de Badalona és força curiosa, quan als quaranta anys d’aquesta etapa democràtica han governat alcaldes comunistes, socialistes, populars i ara ho fa l’esquerra alternativa. A part d’això, un poble fet a cop d’onades migratòries, amb barris de forta personalitat pròpia, per a bé i per a mal, i amb una considerable influència electoral dels missatges estatals. Encara, una ciutat molt castigada per les diferents crisis del darrer segle i per les necessitats immediates de subsistència d’una part important de la població.

A la vegada, el conjunt badaloní posseeix una història ben assumida, amb un consistent entramat d’entitats socials i amb ganes de ser alguna cosa en el total català (o espanyol). Una ciutat feta a cops, amb cròniques gens fàcils, però amb voluntat de sobreviure i tirar endavant. Una ciutat amb importants bosses humanes que saben que han d’apostar per polítiques alternatives. Fa anys, el Partit Popular trià Badalona com a gran laboratori del que podria ser la seva política de confrontació en una Catalunya que li era esquiva. L’anàlisi seria llarga, però caldria resumir-la en el fet que els errors dels socialistes ajudaren, i molt, els interessos populars. I un home de característiques particulars, preparat per a les batalles a camp obert, amb gran poder populista, trencà el sostre de vidre. Segur, el missatge de Garcia A. trobà terra adobada i els instints xenòfobs foren ben alimentats sense cap mena d’escrúpol. A més, el finançament electoral des de Madrid fou brutal i la compra de voluntats, efectiva.

Novament, la societat badalonina té el repte de sortir d’una desencertada experiència, apostant per polítiques alternatives. Però els populars volen vendre cara la seva pell i saben mobilitzar els seus peons. No és gratuït que hagi estat Badalona on s’ha xiulat públicament per primera vegada el president Puigdemont i on el ple municipal hagi esclatat en un joc de contradiccions per donar suport, o no, al referèndum. Garcia A. es disposa a la batalla final, amb el contrapunt d’una alcaldessa que sap quines són les seves cartes. La batalla de Badalona és molt més que una guerra local, és la lluita per entrelligar la nova Catalunya.