El traductor monolingüe

El 1897, la dona de Lin Shu, un modest professor de Fuzhou, al sud-est de Xina, va morir. I Lin Shu, inconsolable, s’enfonsava en la depressió. Un dels seus amics, amant com ell de les lletres clàssiques, va proposar-li un exercici intel·lectual: traduir una novel·la europea en xinès. Lin Shu, però, només parlava xinès, només entenia el xinès, només llegia el xinès. Tot i això, va acceptar el repte. Un altre amic, que havia estudiat la llengua francesa, va proposar de provar-ho amb La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill. Aquest amic va llegir el text francès, fent-una traducció aproximativa, a raig fet i en veu alta, en xinès, i Lin Shu, després d’escriure aquesta traducció, va anar donant-li forma literària. Feta aquesta operació, i satisfet pel resultat obtingut, va cercar i trobar una editorial. L’èxit de vendes va ser immediat. I l’èxit, és clar, va suscitar una demanda de més traduccions, palesant que existia, a la Xina del final de l’era Qing, una fam real de saber què passava al món. Lin Shu, en poc més de vint anys, va traduir unes cent vuitanta novel·les franceses i angleses. No devia tenir cap amic que llegís correntment d’altres llengües europees.

Ell mateix, al pròleg de l’edició xinesa de La botiga d’antiguitats, de Charles Dickens, va explicar, aparentment amb honestedat, quin era el seu mètode de treball habitual: “No conec cap llengua estrangera. No podria pretendre ser traductor sense l’ajuda de diverses persones que interpreten els textos a la meva intenció. Ells interpreten i jo transcric el que interpreten. Quan s’aturen, deixo el llapis. En unes quatre hores de feina puc escriure així uns sis mil mots. Tinc molta sort que les meves grosseres traduccions, farcides d’errors, siguin tan amablement acceptades pels entesos.”

Els entesos que, més tard, han analitzat les seves traduccions solen dir que les primeres eren més “grosseres” però més interessants del punt de vista literari. De mica en mica, però, mentre Lin Shun anava polint el seu mètode, hauria perdut en agosarament estilístic allò que guanyava en precisió literal. Potser perquè havia esdevingut un empresari responsable que no volia prendre riscos comercials.

Es considera, però, que la seva obra de traductor va tenir una influència evident entre els escriptors xinesos de l’inici del segle XX, donant-los la possibilitat de conèixer una mostra notable de la producció europea i nord-americana contemporània. També va tenir un paper, potser inconscient, en el fet de fer conèixer a Xina, a través de les novel·les que havia traduït, problemes socials, polítics i religiosos que existien a Occident. Va participar, per tant, encara que de manera modesta, a la modernització de la societat i de la cultura xinesa, si bé va fer-ho des de postures ideològiques i lingüístiques personals més aviat conservadores. Per això, després de la seva mort, el 1924, les noves generacions d’escriptors van tendir a menysvalorar la seva tan peculiar aportació a la cultura xinesa. Ell, però, va deixar escrit el que li semblava important, unes hores abans de morir, com a últim llegat a qui s’interessés pel que pensés aquest estrany traductor: “Els principis immortals de la llengua clàssica no poden ser menystinguts, han de ser custodiats amb cura.”

E