Il·legals, per fi

Això és una extensió escrita de l’aplaudiment amb què el Parlament i una tribuna de convidats plena de víctimes i representants d’entitats memorialistes van tancar ahir l’aprovació de la llei que anul·la els tribunals i els judicis sumaríssims que van tenir lloc a Catalunya des del 1938 fins al 1978. A instància de les entitats, liderades per la Comissió de la Dignitat, la cambra catalana va fer un gest que el Congrés va rebutjar per no obrir, segons han reiterat una vegada i una altra, determinades ferides, oblidant que les ferides no s’han tancat mai i que les hem heretades entre generacions. En un acte de dignitat que ha trigat massa a arribar, el Parlament desemmascarava el frau de la transició espanyola, amb una llei d’amnistia que ha emparat un llarg silenci còmplice de les institucions espanyoles, ignorant les reprovacions reiterades de l’ONU. El problema competencial es desfeia com un terròs de sucre davant la necessitat d’un acte institucional sense precedents per la recerca de la veritat, la justícia, la reparació i l’establiment de garanties per a la no repetició. El PP i C’s, amb tots els matisos, també hi van votar a favor. Sobirania és això. El Parlament no podia declarar il·legals els judicis franquistes, però oposar-s’hi equivaldria a situar-se al costat del règim dictatorial. Així que els populars, en un exercici de malabarisme i hipocresia dialèctica de difícil execució, van al·legar que les causes ja eren nul·les abans. No costava tant, oi? 63.961 judicis franquistes ja són nuls, i el Parlament, una mica més sobirà.