Josep Fontana Lázaro

Dilluns passat es va fer el lliurament del Reconeixement Josep Benet a l’historiador Josep Fontana. A l’auditori del Museu d’Història de Catalunya s’hi van aplegar una bona colla d’amics de Fontana i d’amics i familiars de Benet convocats pel Centre d’Història Contemporània. La distinció a Josep Fontana aplega dos noms rellevants de la historiografia catalana i del compromís antifranquista. De formació i tradicions ben diferents, un i altre coincidiren en els espais de les esquerres catalanistes, i en l’acte, Fontana va subratllar l’especial valor d’algun dels llibres més brillants de Benet (Maragall i la semana trágica) i algun dels de l’erudició més treballada, com el que va compartir amb Casimir Martí sobre la Barcelona obrera de mitjan segle XIX. Fontana no es va pas estar de reclamar també per a Casimir Martí un reconeixement com el que s’estava fent en aquell moment. En tot l’acte planava l’ombra de Jaume Vicens Vives, de qui Fontana es va proclamar deixeble sense escatimar crítiques a una certa historiografia oficialista que ignora els rudiments més elementals del nostre context historiogràfic. Planava també la imminència de l’aparició de Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat, escriptor i biògraf solvent i compulsiu. Malgrat la incomoditat militant i combativa de Fontana, el reconeixement era indiscutible per a una obra ingent, sòlida, documentadíssima i innovadora, per una vida coherent i un mestratge generós, una obra que transita de la memorable La quiebra de la monarquía absoluta dels anys setanta a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014). Això, sense deixar d’esmentar els seus contundents llibres sobre el segle XX i el món contemporani que acaben de culminar ara mateix amb El siglo de la revolución.