25 anys després

Aquests dies fa 25 anys. En plena eufòria olímpica, Barcelona i el país es preparaven per viure un dels principals esdeveniments esportius del món. Tot això, enmig d’aquella Catalunya dual que basculava entre el pujolisme conservador i una esquerra domesticada que massa sovint buscava en el cosmopolitisme el consol per al seu autoodi.

Aquests dies fa 25 anys. Quan el PSOE més corrupte dels González, Vera, Roldán o Corcuera va trobar en l’ambiciós Baltasar Garzón –i en la franquista Audiencia Nacional– el braç executor per poder tenir unes Olimpíades sense dissidències ni protestes. I a fe que ho van aconseguir!

Aquests dies fa 25 anys que desenes de joves (i no tant joves) van baixar fins a les tenebres de l’infern. Detinguts de nit i de dia per la Guàrdia Civil, van descobrir com de poderós i miserable pot arribar a ser un Estat i com de mesquins poden ser els seus peons. Es van veure amb els caps introduïts dins de latrines putrefactes, van comprovar el mal que es pot fer amb una simple bossa de plàstic quan aquesta no deixa respirar, van patir el dolor d’una guia de telèfons picant repetidament sobre el seu cap. Elèctrodes, crits, pistoles a la boca, insults, banyeres plenes d’excrements, amenaces als familiars...

Aquests dies fa 25 anys, un país sencer va baixar fins a les tenebres de l’infern, perquè desenes dels seus joves (i no tan joves) van ser sotmesos a inacabables sessions de tortura. L’objectiu? Aconseguir confessions forçades per anar ampliant el cercle de la bogeria. El nostre Guantánamo particular contra un independentisme que llavors era minoritari. El nostre Abu Ghraib envoltat pel silenci i la complicitat –política, judicial i mediàtica– d’aquells que van intentar amagar tot allò que estava passant. Entre ells, Baltasar Garzón, el jutge estel·lar que va voler processar Pinochet però que, hipòcrita, va callar davant de les tortures que li relataven aquells joves (i no tan joves) amb el terror marcat a cops en els seus rostres.