Aproximació a Prat de la Riba

El primer d’agost es complirà el centenari de la mort d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917) i un dels principals inspiradors del catalanisme polític al llarg del segle XX. Morí als 46 anys després d’una intensa activitat política, intel·lectual i organitzativa. Hi ha qui pot pensar que els estadistes han de ser persones molt fetes, amb gran experiència i governar molts anys un país. Prat fou un polític que morí jove després d’haver posat les parets fonamentals del que creia que havia de ser la Catalunya del futur.

L’historiador Joan Esculies acaba de publicar A la recerca de Prat de la Riba, un llibre que et dona moltes claus sobre la personalitat d’aquest home en el qual molts polítics posteriors s’han volgut emmirallar, amb poc èxit perquè els temps són diferents i les personalitats no es poden repetir. L’autor es pregunta si el pensament de Prat és vigent un segle després del seu traspàs. La nacionalitat catalana és la seva aportació teòrica més important al catalanisme. És un llibre que planteja clarament que Catalunya és una nació i que, com tota nació, ha d’acabar tenint un estat.

Prat ja teoritza sobre les dificultats de l’Estat espanyol per dotar d’un reconeixement jurídic i polític a Catalunya, per més que es consideri que com a nació hi té dret. Esculies remarca que el polític de Castellterçol pensa que la lluita per aquest reconeixement serà llarga i prova de ser optimista, però és conscient que no és res que puguin decidir només els catalans. Està convençut que el més fàcil d’aconseguir és una independència cultural de la resta de l’Estat. A Prat de la Riba tot catalanista se’l vol fer seu però ni Macià, ni Pujol, ni Tarradellas, ni Artur Mas ni ara Puigdemont acaben encaixant-lo en les seves polítiques. En tot cas La nacionalitat catalana és una obra de referència que ha servit per a l’autonomisme, per al sobiranisme i per a la independència. Prat és un romàntic que pensa que la visió austrohongaresa podia ser adequada per l’encaix de Catalunya a Espanya. La base de la nació catalana és la llengua, el territori i la seva gent. En la seva visió, ens diu Esculies, calia nacionalitzar els catalans, que fossin conscients que formen part d’una nació que pot englobar, en una gran Catalunya, els territoris de parla catalana.

Aquesta ciutadania catalana, per a Prat, ha de contenir-se en un Estat català que es federi, com a mínim, amb un Estat castellà en un marc espanyol. El fet que l’obra teòrica de Prat sigui encara un document del qual poden espigar moltes branques del catalanisme polític indica que, com diu l’autor, es deu a la capacitat per surfejar els temps i en gran mesura a l’ambigüitat o flexibilitat per adaptar-se a moltes circumstàncies diverses i canviants. Aquesta dificultat en assumir tota l’obra teòrica de Prat potser és una de les causes que el centenari de la seva mort no hagi merescut una atenció oficial més contundent. Es destaca naturalment l’obra feta per Prat amb els escassos recursos de què disposava quan per primera vegada va ser president de la Diputació de Barcelona. El pujolisme de la primera etapa en el govern va repetir la idea que Prat “amb molt poc havia fet molt” i que esdevingué un important captador de talent des dels rengles dels adversaris o poc afins a les idees conservadores pròpies de la Lliga Regionalista que expressava el seu pensament a La Veu de Catalunya. Va fer el govern dels millors en el sentit més realista del terme i va posar en marxa el que creia que eren les estructures bàsiques perquè Catalunya pogués esdevenir una realitat diferenciada d’Espanya.

Va aprovar des de la Diputació de Barcelona les Normes ortogràfiques de la llengua catalana, que tenia Pompeu Fabra com a principal coordinador amb l’ajut d’Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió Lluch i Antoni Maria Alcover. Prat va pensar molt, va treballar encara més i, per damunt de tot, va donar joc a molta gent del catalanisme polític i cultural del moment. Tocava de peus a terra i començava per les necessitats més elementals del país tal com va expressar en el seu discurs inaugural com a president de la Mancomunitat de Catalunya: “Volem que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, les seves escoles, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.” Per aconseguir-ho calien grans institucions culturals i educacionals i “grans obres públiques de tota mena”.

Joan Esculies conclou que hi ha qüestions plantejades per Prat de la Riba que continuen irresolubles. N’hi ha dues de molt evidents. El primer és la unitat cultural o, encara millor, la falta d’aquesta unitat. La segona qüestió irresoluble, i que d’alguna manera es troba en l’origen del procés separatista o de desconnexió amb l’Estat espanyol, és el fracàs de l’imperialisme català. Dit altrament, la falta manifesta d’influència en les elits madrilenyes, la incapacitat per formar-ne part, la poca perícia per transformar Espanya a la catalana. Els temps han canviat però l’obra de Prat de la Riba perdura.