No serà gens fàcil

No pretenc descobrir res de nou amb aquesta crònica, és clar. El referèndum de primer i, si és favorable, l’atac –i dic l’atac perquè ho serà, una mena d’atac– del que els contraris van ensenyant les armes. En aquest moment, han aconseguit que la monarquia es defineixi, posicionant-se amb fermesa i ensenyant a fons les armes orals d’intervenció sistemàtica, en tots els assumptes que els poden ferir de retruc. Sortosament, el monarca no té l’atribució de comandament de l’exèrcit, d’erigir-se en líder del mateix i capitanejar-lo en una hipotètica lluita per assossegar els catalans que lluiten per la independència. El títol de “Capitán General de los Ejércitos” és sols això: un títol. En cas de conflicte bèl·lic, és el president del govern qui té la responsabilitat de l’actuació de l’exèrcit. Ara bé, el monarca fa declaracions donant suport a la política del govern pel que fa referència a la independència i les situacions intermèdies, impossibles de preveure. No és el cas: Catalunya no té exèrcit propi i no hi ha por d’un conflicte armat. Ens poden declarar la guerra avui i demà, anunciar la victòria. El rei, amb la segona intenció de les seves paraules, no ens ha de fer cap mena de por. D’altra banda, els timbalers del Bruc i els Rafael Casanova ja no tenen cap sentit. Pot dir el que vulgui el monarca i insinuar entre línies que podem ser reprimits per l’exèrcit –que ell no comanda. La monarquia és com aquelles vitrines de vidre de luxe que, anys enrere, els matrimonis de bona posició posaven a la sala o bé al menjador, si aquest era prou gran. Hi restaven, amb pols o sense, una munió de peces més o menys artístiques –regals de boda– que no tenien cap utilitat. Un joc de cafè magnífic que no feien servir i dues soperes per estrenar. Són regals de boda. Plats i més plats i una coberteria per utilitzar amb vestit fosc i corbatí, els homes, i de llarg, les dones. L’armari pot ser el símbol de la monarquia: armari vitrina luxós en extrem, contingut de poca o bé nul·la utilitat. Res del que conté és d’ús quotidià: és sols per fer bonic. Passa de pares a fills automàticament fins que algú digui prou. Vegeu que hi ha una forta afinitat entre vitrina i monarquia. No vull menystenir a ningú, sols situar-lo.

D’altra banda, no sé si hauran estat una sorpresa les declaracions del conseller de Cultura, Santi Vila, exalcalde de Figueres. M’atreveixo a dir que les seves paraules respiren sinceritat, fet poc corrent en parlar d’independència. Tot i que ell manifesta la seva adhesió al president Puigdemont, no és el mateix. L’empenta d’una persona de la seva cultura, educació i ben fer, van ser un puntal ferm per al President i el combat que s’endevina. Catalunya el necessita. És prou sabut que no és un més. La moderació i el sentit comú l’avalen! Gairebé tots els catalans hem de deixar a banda particularitats que no tenen utilitat per a la lluita. Si assolim el cim, llavors ja recuperarem els jo. És un fet!