Ensenyar

Una persona molt pròxima ha posat fi a la seva tasca docent després d’exercir-la durant més de trenta-cinc anys en l’ensenyament públic de secundària. És a dir, es jubila, amb les ganes que poden imaginar, però també amb una certa recança: sent que deixa de “fer classes”, com en diem, quan tot just n’ha après. Com en el cas de tants altres professors, li ha costat temps, esforç i dedicació. No podia ser d’una altra manera. D’ensenyar, com d’aprendre, mai se’n sap prou. Per això s’ha de ser humil, per reconèixer-ho i esmerçar-hi esforços, i a la vegada ser audaç, generós, infatigable. És una feina humanista en contra del nihilisme. Demana fer-la amb il·lusió, amb esperança i fins i tot amb fe: creure en el seu sentit, creure que, encara que hi hagi casos en què totes les circumstàncies semblen adverses, es podrà transmetre alguna cosa que ajudarà a qui la rep. No s’ha de donar res per perdut. No s’ha de defallir mai. Tot i això, és possible sentir frustració, neguit i impotència. Per molt que s’hi esforci, el professorat (a més d’estar subjecte a les limitacions i errors humans) no pot superar certes circumstàncies individuals i tants de problemes socials. L’educació no és una solució a tot. Tanmateix, a través seu, poden aportar-se coneixements diversament útils, valors que ajuden a viure i a fer-ho en societat. Aquesta aportació sovint no és immediatament visible, però a vegades es percep vivament en detalls: algú que ha après una cosa que li costava o algú altre que ha adquirit un comportament que el fa sentir més a prop dels companys. Tot el sentit social de l’educació ho és encara més si és pública. S’ha valorat que, en les proves de selectivitat a Catalunya, quatre de les sis millors notes són d’estudiants de centres públics. D’acord. Però també és una tasca important de l’ensenyament públic fer atenció a tots els altres: als que no tindran mai grans notes, als que, sense ell, estarien condemnats al no-res.