Ara aflora el colonialisme

M’admira la manera com els preclars analistes de Madrid (com a concepte, no com a ciutat) aborden la qüestió catalana des de sempre. En blanc –és a dir, una lectura molt determinada de la Constitució– i en negre, que és tota la resta. Als independentistes se’ls ha dit de tot. El 28 de maig el director d’aquest mitjà va tenir la paciència de recollir una llista d’insults que ens han dit, ens estant dient i ens diran els pròxims dies.

Un de molt utilitzat –i molt abans que aquí es comencés a moure la bandera de l’independentisme– era el de comparar els catalans amb els nazis. Si volem votar, som uns nazis; si defensem la nostra llengua, som uns nazis; si demanen un finançament equitatiu, som uns nazis...

Però suposo que els que insultaven –un bonic recurs quan no s’admet que algú pugui pensar diferent– devien veure que la paraula nazi ja estava deixant de causar efecte, de manera que han trobat un nou filó veta. Ara ja no volem convertir la república de Catalunya en l’Alemanya nazi, sinó en la Veneçuela bolivariana. Aquesta és la gran conclusió de tantes hores d’estudi i d’anàlisi de la realitat de Catalunya.

I ara m’explico perquè els mateixos mitjans que estan tan preocupats per la unitat d’Espanya ens obsequien cada dia amb informacions sobre el que passa a Veneçuela. O potser és que jo sóc un malpensat, oi?

Però ja és bo que passi, perquè això serveix per desemmascarar molts demòcrates de pa sucat amb oli. Aquí només fa 40 anys que tenim de democràcia i hi ha qui se sent acreditat per anar donant lliçons pel món.

I al darrere d’aquesta actitud, que hi ha? Què demostra aquesta comparació de la Catalunya que ells jutgen antidemocràtica, amb Veneçuela? Que se senten superiors. Que creuen que la seva democràcia és de primera, mentre que altres països no saben què s’empesquen. Al capdavall, és la mateixa mentalitat colonialista que devia animar els que van anar a Amèrica per evangelitzar-la i, de pas, imposar la seva llengua i prendre’ls les riqueses.