L’operació Espanya

L’Estat espectacle no deixa de sorprendre per la seva capacitat de generació d’icones i de discursos d’autoestima i d’autoafirmació. Aquests dies hem estat testimonis d’un episodi excepcional de (re)construcció de la nació espanyola. Va tenir per epicentre el Congrés dels Diputats a Madrid el 28 de juny. La celebració dels 40 anys de la Transició culminava una ofensiva orquestrada pels aparells de l’Estat i dels grans media espanyols per contrarestar les amenaces que atempten contra el regne d’Espanya. El regne ideat un dia pel cercle dels Torcuato Fernández Miranda, rei Joan Carles, Adolfo Suárez, Fraga Iribarne i altres “pares” de la Transició.

Una visió forense, desapassionada, dels fets representats en l’escenari de la política espanyola a finals de juny, proporciona una lliçó altament il·lustrativa de la colossal batalla per establir el discurs dominant sobre l’Espanya del present. Quan Puigdemont i el govern de la Generalitat mantenen data i pregunta del referèndum per la independència. Quan The New York Times o Financial Times recomanen un referèndum pactat. Quan resten obertes les comissions d’investigació sobre l’operació Catalunya al Congrés dels Diputats i al Parlament, amb les gravíssimes denúncies proferides per alguns dels compareixents i les no menys eloqüents negatives a comparèixer de molts dels protagonistes de les trames investigades. Quan unes revelacions mediàtiques –l’especial de Salvados amb l’entrevista La versión de Villarejo (Jordi Évole, La Sexta, 25 de juny) i la preestrena “semiclandestina” del documental Las cloacas de Interior (Jaume Roures, Mediapro, 28 de juny)– llancen inquietants interrogants sobre les actuacions d’una policia “política” al servei del govern. Quan el Parlament anul·la els judicis del franquisme. Llavors, més enllà del recurs a “la llei”, l’Estat com a tal surt a invocar el seu déu ex machina, que és la Transició, la Constitució i la sagrada unitat.

El vídeo de la transmissió de la solemne celebració dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques del 15-J de 1977 conté en essència el nucli de la macronarrativa oficial. La que el govern del PP ha anat solidificant amb l’aquiescència de la monarquia, de les elits de la cort i de l’Íbex, dels grans grups mediàtics i l’absència d’una oposició parlamentària digna. Les imatges de la cerimònia, presidida pels reis Felip VI i Letícia, eren acuradament editades sota una òptica eufòrica i triomfal, tot destacant els moments de consens amb aplaudiments generosos i minimitzant els focus de possible dissidència.

Els discursos de la presidenta Pastor i del rei, preparats o supervisats òbviament pel govern, foren un cant als èxits del model de regeneració ideada en la Transició. Un cant a la “nació espanyola” per haver estat capaç de superar la “dictadura” –mencionada així pel rei – i la guerra interna. El fantasma de “les dues Espanyes” sobrevolava per damunt les diverses figures retòriques que embellien els dos discursos i alhora evitaven d’anomenar pel seu nom els conflictes presents.

Si hagués de resumir el nucli dels dos discursos, ho faria recorrent a un gran tòtem i a un triple tabú. El tòtem o emblema de la tribu (espanyola) és (continua sent) la “unitat de destí”, que es traduïa en un cant a la unió contra la divisió, a la “concòrdia”, mot màgic. Els temes tabú, silenciats, eren tres: la monarquia (intocable, tot i l’absència clamorosa del “pare” Joan Carles), la corrupció sistèmica i sobretot “el desafio separatista” (tal com solen anomenar despectivament la demanda d’un referèndum a Catalunya).

Més enllà de la representació al Congrés, l’operació Espanya apareix com una estratègia general de generació i de projecció de discurs per a l’interior i a l’exterior, articulada entre la nomenclatura de l’Estat i els grans grups mediàtics, periodístics i audiovisuals, que han apostat pel joc del tòtem i dels tabús. Un cop tancada la batalla contra “el terrorisme” (d’ETA), ara toca desacreditar el discurs del dret a decidir com a “separatisme”. Saben que és un nou discurs, revolucionari, no violent, i per això possiblement més nociu per als interessos dels defensors de la “unitat de destí”, que l’han convertit en llei i en estat de dret.

L’operació Espanya és en definitiva una gran campanya de propaganda per dissimular el fracàs de la nova restauració borbònica, la crisi profunda i estructural de l’Estat i la manca d’un horitzó de lliure convivència entre els pobles que un dia van pactar una reforma de la dictadura sense ruptura.