L’èpica de les males herbes

Tot caminant entre marges de pedra seca, un botànic em va dir un dia que les males herbes no existeixen. Totes són bones. Abans, els avis cremaven els marges i alguns encara ho fan, en un afany ignorant de mantenir endreçada la finca, tot controlant la vegetació no productiva. O això creien ells. Aquest dilluns al vespre, l’ambientòleg Ramon Queralt, convidat pel grup ecologista targarí GEMA, explicava a unes quaranta persones la necessitat de preservar els marges. “No us diré res que no sigui de sentit comú, però sembla que la política agrària de vegades ho oblida...”

La concentració parcel·lària que unifica les finques per rendibilitzar i estalviar costos als pagesos del canal Segarra-Garrigues està transformant el paisatge dels darrers 150 anys a la plana de Lleida. Ho evidencien dos mapes cadastrals d’Algerri, corresponents a l’abans i al després de la concentració. En el segon, les peces del trencaclosques són ara molt majors. Caldria comptar els camins i marges que han desaparegut. D’altra banda, marges que no compten com a superfície receptora d’ajuts europeus, però que el pagès sí té l’obligació de preservar.“El Segarra-Garrigues fa el que no va poder fer, per motius tècnics, el canal d’Urgell fa 150 anys: pujar de cota, avançant cap a les zones més ondulades de la plana més gran de Catalunya”, apunta Queralt. Avança amb maquinària pesada a través d’una geografia barroca, treballada històricament per treure tot el suc productiu a costers i petites feixes, i on els marges tenen un paper essencial per contenir el terreny en cas de pluges torrencials.

Els marges condensen la vida en grans quantitats, i poden allotjar un centenar d’espècies vegetals i una trentena més de fauna vertebrada. Sense comptar amfibis i rèptils –en procés de regressió a tot el país– i els insectes. Males herbes florides que són el rebost de les abelles que pol·linitzaran els fruiters més propers. Marges que són l’hàbitat d’insectes que ajuden a combatre plagues: l’agricultura integrada obliga a deixar un 5% de la finca sense conrear perquè la vida salvatge hi floreixi, conscient del seu paper en la productivitat agrícola. I aliment per a ocells.

A primera vista, els marges dels camps de Ponent semblen força modestos. “Quin marge conté més biodiversitat: un del Berguedà, del pla d’Urgell o de la Vall del Corb?”, pregunta al públic Queralt. Guanya el Berguedà: “Sempre passa igual, perquè la gent associem verd ufanós amb vida, però als marges de territoris agroforestals és on més espècies troben lloc on amagar-se i menjar alhora. És el del Corb...”, assegura. I hi afegeix: “Històricament, els vedats més ben valorats són els de les zones intermèdies entre el bosc i la plana”. És a dir, el paisatge de mosaic que forma un corredor entre les Garrigues, l’Urgell, i el sud de la Segarra i la Noguera. Davant la inevitabilitat de la transformació del paisatge per l’extensió del reg, Queralt considera que “no és qüestió d’anar contra el canal, sinó de no perdre la riquesa del que tenim a canvi del nou. Tampoc cal, perquè és senzill preservar una part de la biodiversitat dels marges”, afirma.

Les concentracions parcel·làries ja deixen una part de les finques destinades a usos agroambientals, segons normativa: “Són les anomenades masses comunes. Al cap i a la fi, a alguna banda han d’anar les bestioles que ara habiten als marges...” Proposa que es revisin els cadastres, perquè siguin més detallats i incloguin els marges; introduir alçades màximes en els marges que es construeixin en les noves xarxes de camins, així com modificar-los el mínims. També que els ajuntaments interioritzin que les “masses comunes”, colgades de males herbes, són un espai de vida salvatge a preservar. Encara que no siguin tan espectaculars com els boscos pirinencs.