La mà

Por és també el que va tenir Critòbul, “metge d’un gran saber entre tots els altres”, abans d’acostar la mà cap al flanc dret d’Alexandre el Gran, poc després que un indi li hagués clavat una sageta amb la punta tan plena d’hams que, tal com va escriure en present Quintus Curtius Rufus, “no pot ser extreta sense perill, sinó tallant i engrandint la ferida”. A Critòbul li feia por que “el resultat poc feliç de l’operació no recaigués sobre el seu cap”. És a dir que hi recaigués, que la doble negació en català sempre ha tingut aquests problemes. Jo ho vaig llegir el mateix dia que el conseller Baiget explicava en una entrevista en aquest diari que sobre el referèndum de l’1-O “podria aguantar haver d’anar a la presó, però no si van contra el patrimoni”. En fi. Que cadascú té la por que té, i també l’èpica que té, i fins i tot que cadascú sap fins on arriba el seu patrimoni. Ara també sabem tots com ha acabat tot plegat. Res a dir amb tenir por: som com som, sentim el que sentim. A Baiget, però, l’han apartat o s’ha autoapartat? Qui ho sabria dir? Ben mirat, la mà de Critòbul acostant-se cap al flanc dret d’Alexandre el Gran podia haver servit també per apartar el rei o fins i tot, després de canviar de direcció, per acostar-se cap a la cara del metge i tapar la imatge de por que s’hi devia reflectir. Que les mans, com també sabem tots, poden servir per posar un vot en una urna, per apartar-la o per apartar-se’n. Davant d’un referèndum com aquell a què estarem convocats els ciutadans d’aquest país l’u d’octubre no hi sé veure cap més opció. Excusar-se, ajornar-ho i marejar la perdiu també hi és. Però tot això, quan es diu, no es fa amb la mà, sinó amb la llengua i la boca. I potser també amb els interessos personals i amb la por.