Opinió

Tribuna

La nau de l’esperança

“Per primer cop, des de fa molts anys, Catalunya està a l’abast d’ella mateixa

Ja fa 75 anys que els meus pares desembarcaren a Mèxic. Fou el 22 de maig, precisament el mateix dia que aquest país va declarar la guerra a l’eix totalitarista, va enviar soldats al sud-est asiàtic i les platges de Normandia, entre altres llocs. Però malgrat aquesta contingència, tal com uns deu milers de catalans més, hi trobaren pau i llibertat... Tranquil·litat no tanta, ja que tres mesos després vaig néixer jo. Aquell calvari de sis anys que van patir primer a Catalunya i després a França, doncs, a mi només em va tocar de retruc, però de qualsevol manera ha marcat indefectiblement la meva ja llarga vida.

Fa també tres quarts de segle, poc abans de salpar de Marsella, que el meu pare va escriure un petit poema amb el títol de La Nau de l’Esperança que per mi ha estat un referent sintètic de la seva vida i també de la meva, tot “esperant” que arribés el dia D. “Sola, ben sola, avança/en un mar de desconsol/emproant la llum del sol,/bella nau de l’esperança...” Malgrat la gran foscor del franquisme, que semblava que no s’acabaria mai, com molts, l’home no va perdre mai la fe en la resurrecció de Catalunya i, fins i tot en els pitjors moments, sempre veié a l’horitzó la seva pàtria independent. La nau, amb tot i la mala mar, no deixava de “navegar pèlag enllà/amb la vela tota blanca”. L’home va morir aviat farà vint anys i ja ho veia més a prop, malgrat que la gran estropada encara trigà un parell de lustres a esdevenir, però quan va tancar els ulls per sempre més seguia sense perdre la fe. Jo he procurat mantenir-me al corrent tan bé com he pogut de la marxa dels esdeveniments i de la situació dels catalans i, de tant en tant, fins i tot he pogut trencar alguna petita llança a favor del seu desig, entre altres coses perquè he cregut que és la millor manera d’honorar la memòria de la meva nissaga, però no cal dir que la lectura freqüent d’aquest poema m’ha ajudat molt a mantenir viva la flama al mig de la solitud que m’envolta quotidianament pel que fa al cada dia a la terra de tots els meus avantpassats.

Com tots els de la meva edat, he vist el trànsit benèfic des de fa gairebé seixanta anys i tinc tot el dret a fer-me totes les il·lusions. Per primera vegada, des de fa molts i molts anys, Catalunya està a l’abast d’ella mateixa. Seria una tragèdia i una manca de dignitat que els seus fills deixessin escapar l’oportunitat d’ésser tot el que llur nació es mereix. Aixecant un xic la vista, no cal anar gaire lluny per trobar exemples d’antigues nacions que ja no són més una colònia i han esdevingut estats que gaudeixen de la relativa independència que permet la vida moderna i que han deixat “de ser un país ocupat”, com digué de Catalunya el distingit advocat Frederic Roda i Ventura, poc abans de morir l’any 1967. Ara és hora de dir-li a la Nau de l’Esperança: “Sola ben sola avança,/fuig de la calma del port,/la teva àncora és la mort/bella nau de l’esperança.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.