Cabrera de Mataró

Els ben asseguro que entre Mataró i el poble limítrof de Cabrera de Mar la convivència és perfecta i no ens tirem pedres els uns als altres ni tenim apel·latius ofensius recíprocs. Els de Cabrera de Mar venen a Mataró a fer les gestions oficials o comercials que la capital obliga, i els de Mataró anem de tant en tant a passejar per Cabrera de Mar, que és un poblet molt agradable i punt de partida d’una de les rutes que duen a Burriac, la muntanya coronada per un castell que tots els mataronins almenys una vegada a la vida ens obliguem a pujar.

Només que... Només que si gratéssim una mica la pell fina dels de Mataró, trobaríem alguns retrets projectats sobre Cabrera de Mar. Res greu, tot molt tènue i reservat als mataronins de tota la vida. Cabrera de Mar, que té un sistema impositiu més favorable, s’ha fet seves algunes empreses que els de Mataró considerem que ens correspondrien. El cas més notori és el del Carrefour. Es va instal·lar tan arran de la frontera entre les dues poblacions que molts clients no saben que han sortit de Mataró i que beneficien les arques municipals de Cabrera de Mar, quan hi van a consumir.

El greuge principal que els de Mataró tenim amb Cabrera de Mar és referent al topònim. Cabrera de Mar sempre, històricament, s’havia dit Cabrera de Mataró. Als anys seixanta va decidir que renunciava al “Mataró” i passava a dir-se “de Mar”. Com que té moltes elevacions i és d’interior hauria pogut optar per Cabrera de la Muntanya, però va preferir el mar perquè també en disposa i perquè aquells anys el turisme despuntava i el mar era un reclam. Els de Mataró vam callar però la veritat és que sempre hem trobat una mica ofensiu que Cabrera menystingués el gloriós nom de Mataró.

Vaig formar part de la comissió municipal que decidia els noms dels carrers de Mataró. Un dia ens va arribar el mandat de batejar un carrer de nova urbanització situat a tocar de Cabrera de Mar. Com que per allí havia passat un camí conegut per “camí de Cabrera” la decisió va ser presa: “Carrer de Cabrera”. Algú va suggerir si no s’hauria de dir “de Mar”, però el nom popular de l’antic camí només deia Cabrera, i aquí va semblar que la discussió s’acabava. Sempre hi ha, però, l’estiracordetes que fa que les reunions s’allarguin fins a la matinada: “I si per la proximitat amb el terme de Cabrera de Mar algú interpreta que el carrer és de Cabrera, que li pertany, que no és de Mataró, sinó seu?” Vam argüir que el fet que un carrer de Mataró es digui de Barcelona no vol dir que la capital en tingui la propietat, i que els pobles no posen el propi nom al nomenclàtor. La discussió s’allargava. A final algú, de broma però respirant per l’antiga ferida, va proposar: “Diguem-n’hi «Carrer de Cabrera, de Mataró»”.