Mirar a la cara

Feia temps que no agafava l’autobús de Granollers a Montmeló i l’altre dia vaig tornar-hi. Més de deu anys enrere, l’agafava cada dia fins a quatre vegades per anar a treballar. D’aleshores ençà, els polígons per on passa han patit un terratrèmol. Un d’ells és el del Congost. Diria que és dels antics de la zona i el seu principal emblema és Pastas Gallo. Té un bon grapat de naus petites, algunes d’atrotinades, alguns locals tancats i molts negocis reconvertits. Abans hi havia hagut discoteques, woks asiàtics, força fàbriques amb torn de nit... Ara s’hi veu una gran instal·lació de pàdel i empreses més dedicades als serveis. No queda rastre de les pancartes contra acomiadaments massius. En el fort de la crisi, els polígons van estar a punt de fossilitzar-se. S’han fet estudis sobre què cal fer amb ells, les administracions han anunciat que hi invertiran, però fa l’efecte que tal com van créixer, com bolets, de la mateixa manera s’han apagat i s’estan transformant en altres coses amb idèntic desordre primigeni. El bus també passa pel polígon del Circuit, fet al tombant del 2000, en el seu moment anunciat com un “polígon de luxe”. No cal dir que el luxe mai s’hi ha ensumat i ja hi clisso empreses noves que han rellevat les primeres. Potser la cosa és començar a mirar els polígons a la cara i admetre’ls com a llocs que formen part dels municipis i no com a indrets residuals dels afores. Perquè dins la sacsejada general, ara, els afores ja són el centre.