El procés, fa 25 segles

Gràcies als déus, encara hi ha petites alegries que ajuden a desempolsar-se el dia a dia ruïnós i gris oceànic de la literatura del temps de les presses. Recordo l’astorament amb què l’any 2011 començava la lectura del Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino, una obra cabdal per veure la política cara a cara, despullada de valors, nua de retòrica. Sense crueltat no hi ha festa, va dir Nietzsche. I aquesta, precisament, era el tipus de festa a la qual ens invitava el cardenal. Editat per Edicions de la Ela Geminada, l’obra és un laberint d’intrigues, de subtils seduccions i de la més descarnada manca d’escrúpols. Mazzarino deixa Maquiavel com un escolanet i Fouché com un cor tendre i generós. L’efecte que us produeix és d’una buidor moral absoluta, però, en canvi, ofereix una estratègia implacable d’eficàcia política. En paraules de Ramon Alcoberro –autor de la traducció i de la introducció–, “és el model gairebé perfecte del polític professional”. En acabar-lo, hom arriba a la conclusió que a Catalunya hem estat des de sempre mazzarinistes de tota la vida. “Deixa als altres la fama i la glòria, tu busca la realitat del poder.” Definitiu.

Un parell d’anys després era ni més ni menys que Plutarc, amb Adesiara d’intermediari, que trucava a la porta, com qui no vol la cosa. L’autor de les famoses Vides paral·leles, monumental model per a qualsevol biògraf amateur que pretengui explicar la vida d’algú, ho és també dels extraordinaris Consells sobre política (que inclou A un governant incompetent), traduït de manera excel·lent per Montserrat Nogueras. Només per aquesta frase valia la pena comprar el llibre: “Les estratègies d’amansiment de les masses no es diferencien en res de capturar animals irracionals i dur-los a pasturar.” És senzillament perfecta, i d’una contemporaneïtat esborronadora. Vegin aquesta altra: “El poble està més disposat a acceptar els qui comencen, en la mesura que està cansat i avorrit de veure els de sempre, igual com els passa als espectadors amb un nou actor.”

I vet aquí que enguany, a ca l’editor hi ha novetat. Vicenç Pedret m’havia parlat feia molt de temps de la seva tesi doctoral sobre Tucídides, Hobbes i Maquiavel. En moltes de les reunions conspiratòries d’El Matí –amb els nuls resultats habituals–, Pedret solia arribar tard i l’excusa habitual era la tesi. Químic i empresari de professió, ha dedicat anys a l’estudi dels clàssics, combinant la Bernat Metge amb tot el que li caigués a les mans i el portés a Tucídides. Fascinat per la lectura de la guerra del Peloponès escrita per l’atenès fa vint-i-cinc segles, Les lliçons de la història és el llibre tribut en què es plasma el resultat de tants anys del “plaer de llegir Tucídides”.

Una pregunta sobrevola el llibre: podem extreure lleis de la història? Pel Dr. Jordi Sales, que n’ha escrit el pròleg, “la manera com les ciutats afronten les dificultats és allò important, allò essencial del relat de Tucídides”. I Pedret ho remarca: “Per tal de seguir mantenint la pròpia identitat diferenciada, cal que resisteixin per tots els mitjans per poder transmetre el seu llegat als seus descendents”.

Naturalment, Pedret s’horroritzaria de fer-ne una lectura “processista”, 2.500 anys després. Però per mi és irresistible. I si féssim entrar Tucídides en campanya? Provin-ho. Els deixo amb aquestes “regles de la política” segons Tucídides recopilades per Vicenç Pedret: “Per poder recórrer a un arbitratge cal que hi hagi una posició d’igualtat entre les parts”; “Cal no anguniar-se amb els perills de la guerra quan es defensa amb coratge la llibertat”; “Les opinions s’han de jutjar no per la seva bellesa, sinó per la seva utilitat”; “La sort és perillosa perquè indueix a arriscar-se”; “Fa més temor la victòria dels pobles sotmesos que la victòria dels pobles que imperen sobre els altres”; “Cal confiar en els propis encerts més que no pas en els errors de l’adversari”; “Cal anticipar-se a les actuacions de l’enemic”; “La màxima esperança proporciona sovint el màxim coratge”; “La defensa de la llibertat és legítima”; “Un cop presa una decisió cal actuar”. I així, fins a 221 normes en total. L’1-O passarà, però sempre ens quedarà Tucídides.