Complir la llei, o no

“El nostre objectiu és continuar junts i que es compleixin les lleis”; “Qui infringeix la llei no té cabuda a Europa”; “Li he dit, a Puigdemont, que la meva obligació és fer complir la llei”; “L’alternativa al compliment de la llei és res, és la selva”... i així fins a una llista interminable de declaracions del president espanyol en vista del compromís del govern català, en compliment del mandat del Parlament, de celebrar un referèndum. És darrere el compliment de la llei que el govern popular –i Ciutadans, i el PSOE, i algú més...– justifica de totes les maneres possibles el seu rebuig al fet que els catalans puguin exercir el seu dret a decidir. De lleis, però, n’hi deu haver de molts tipus: les seves, que sempre s’han de complir, i les d’altres, que no necessàriament han de complir-se. Perquè aquesta setmana s’ha conegut l’informe anual sobre l’aplicació de la llei de la Unió Europea , segons el qual Espanya, juntament amb Alemanya, és l’Estat que més incompleix la normativa europea, amb 91 expedients oberts, i també el segon amb més queixes (424) per aquest motiu. Nou exemple de la manera de fer del govern espanyol, que exigeix als altres que faci allò que ell no fa. Com passa amb les sentències del Tribunal Constitucional, que incompleix en funció dels seus interessos però que fa complir de manera implacable quan es tracta de defensar statu quo, encara que sigui fent cas omís de la voluntat popular.