L'any que comencem

Estem en con­di­ci­ons de fer un balanç dels pri­mers nou anys del segon mil·lenni? El món sem­bla avançar len­ta­ment des que, el 1989, van caure les com­por­tes del comu­nisme i molts països van tor­nar a la història. Des d'ales­ho­res, per exem­ple, les xifres de crei­xe­ment de la Xina, l'Índia, el Bra­sil i Sud-àfrica són espec­ta­cu­lars. En diuen els països emer­gents i, tal com hem vist en la recent con­ferència sobre el canvi climàtic cele­brada a Copen­ha­guen, ells con­di­ci­o­nen i con­di­ci­o­na­ran l'hege­mo­nia dels Estats Units. Des del nos­tre racó d'Europa això de vega­des costa d'enten­dre. Fa la impressió que molts peri­o­dis­tes encara ana­lit­zen el món amb ulls de la guerra freda, obses­si­o­nats per la relació d'Espa­nya i Europa amb els Estats Units, sense ado­nar-se que la influència d'Europa cada cop és menor, en el tren­ca­clos­ques de la política inter­na­ci­o­nal, pot­ser perquè Europa és el millor lloc per viure-hi de tot el pla­neta, però no el ter­ri­tori ni més dinàmic, ni més valent ni el més dis­po­sat a assu­mir ris­cos per­so­nals o col·lec­tius.

El món és, natu­ral­ment, ple de pro­ble­mes, com ha estat sem­pre. El que sabem, després de l'experiència del segle XX, és que el marc on resol­dre aquests pro­ble­mes només pot ser un: el de les soci­e­tats ober­tes i plu­rals. Que el món sem­pre hagi estat ple de pro­ble­mes no sig­ni­fica que cada gene­ració no tin­gui l'obli­gació d'inten­tar resol­dre'ls. És difícil esta­blir un cànon de la importància dels pro­ble­mes però pot­ser el més greu és el de les soci­e­tats que, de fa anys, no avan­cen en el camí de la lli­ber­tat i el benes­tar sinó que es tro­ben enquis­ta­des, quan no en franc retrocés, en situ­a­ci­ons de gana, misèria i guerra. En un món tan tec­nològica­ment avançat com el nos­tre, resulta inac­cep­ta­ble que encara hi hagi milers de per­so­nes que cada any morin de gana o de malal­ties fàcil­ment gua­ri­bles en un con­text social mínima­ment raci­o­nal. L'Àfrica és, en aquest sen­tit, el gran forat negre de la Huma­ni­tat. Ara ja podem dir que el procés de des­co­lo­nit­zació ha estat tant o més per­ju­di­cial, per a molts països afri­cans, que el procés de colo­nit­zació. Tot això fa que els països benes­tants d'Europa, Cata­lu­nya inclosa, pro­jec­tin sobre l'Àfrica l'antic espe­rit cari­ta­tiu cristià ara recon­ver­tit en forma d'ONG. No és segur que aquesta sigui la solució, per molt que algu­nes d'aques­tes ins­ti­tu­ci­ons duguin a terme una tasca eficaç i benemèrita. Els afri­cans neces­si­ten fer-se amos dels seus pro­pis des­tins, i això és més que una frase feta. És la cons­ta­tació que la solució dels pro­ble­mes afri­cans només pot sor­tir de la mateixa Àfrica.

Tenim guer­res a l'Àfrica, i el con­flicte eter­nit­zat de l'Ori­ent Mitjà –que con­di­ci­ona tota la política mun­dial– i la presència de l'isla­misme radi­cal que fa estralls a l'Iraq, a l'Iran i també, d'una manera més ama­gada però igual­ment per­versa, a casa nos­tra per més que alguns il·lusos pre­fe­rei­xin no veure-ho. Con­tra tot això hem de llui­tar. També hem de llui­tar, però, con­tra altres con­flic­tes menys tan­gi­bles, menys quan­ti­fi­ca­bles però igual­ment pre­sents i des­as­sos­se­ga­dors. El canvi climàtic, per exem­ple. El canvi climàtic és un pro­blema objec­tiu i, també, la dar­rera expressió de les pors ances­trals que al llarg de la història han tena­llat l'espe­rit dels humans. Molt sovint, l'home es pensa que es rein­venta però les seves pors són les matei­xes de sem­pre. Les podem lle­gir en les tragèdies gre­gues, en els diver­sos mil·lena­ris­mes de l'edat mit­jana o davant d'alguns dels grans avenços –el fer­ro­car­ril, per exem­ple– del segle XIX.

Els euro­peus hem sor­tit del segle XX escar­men­tats de les teo­ries que pre­te­nien haver tro­bat una solució glo­bal als pro­ble­mes soci­als i espi­ri­tu­als dels humans. S'imposa la humi­li­tat. Per això, en aquest començament d'any em sem­bla més opor­tuna que mai una reflexió escrita al segle I i que forma part de la doc­trina dels dotze apòstols. Diu així: «El pro­feta que ense­nya la veri­tat si no prac­tica allò que ense­nya és un fals pro­feta.» On diu pro­feta posem-hi peri­o­dista o polític i pot­ser hau­rem tro­bat una manera digna d'anar pel món.