Opinió

Tribuna

Mossul

“No és fàcil de comprendre fins a quin punt l’imaginari depèn de les icones

Les imat­ges de les ruïnes de Mos­sul con­tra­di­uen allò que Susan Son­tag afirma en el seu bri­llant assaig, Sobre la foto­gra­fia: “En rigor, mai no s’acaba de com­pren­dre res gràcies a una foto­gra­fia.” Ben al con­trari, l’estesa de runes i ender­rocs que cobreix fins a l’horitzó un pai­satge deso­lat, és tota una decla­ració de prin­ci­pis. Alguna cosa ha pas­sat i, per­plex, l’obser­va­dor no pot fer una altra cosa que inter­ro­gar-se. Hi ha una veri­tat implícita en la imatge fotogràfica, que cal com­ple­tar degu­da­ment. Mos­sul, pròsper cen­tre comer­cial –famosa per la seva mus­so­lina– i nus de comu­ni­ca­ci­ons, ens inter­pel·la sense treva.

Una altra cosa és mirar la imatge super­fi­ci­al­ment i dei­xar-la morir en l’oblit. De fet, per a un occi­den­tal d’ori­gen euro­peu es fa difícil de cop­sar tot el que sig­ni­fica la des­trucció d’indrets com Pal­mira o Mos­sul. M’ho deia, en una ocasió, l’enyo­rada Fàtima Mer­nissi, en una breu con­versa, quan a l’inici de la segona guerra de l’Iraq, for­ces occi­den­tals van començar a bom­bar­de­jar Bag­dad mit­jançant el llançament de míssils de cre­uer de llarg abast. Bom­bar­de­jar Bag­dad, la seu de la Casa de la Savi­esa, la síntesi abbàssida entre la cul­tura àrab-musul­mana i la cul­tura persa, creia Mer­nissi, tro­bava el seu equi­va­lent en la des­trucció de Roma. No és fàcil de com­pren­dre fins a quin punt l’ima­gi­nari depèn de les ico­nes. És a dir, de les idees i dels noms que expres­sen aques­tes.

L’ocu­pació d’una ciu­tat implica el con­trol del ter­ri­tori. De fet, des de la seden­ta­rit­zació dels grups humans i la cre­ació de les pri­me­res urbs –ara fa mil·len­nis–, aquesta ha estat una veri­tat difícil de reba­tre. Ara, Mos­sul és un topònim on el patri­moni en ruïnes crea una negació de l’“entre”, la pre­po­sició impe­ra­tiva que arti­cula l’ésser humà en relació a l’espai-lloc on habita el temps d’una civi­lit­zació. L’espai-lloc és una noció aris­totèlica –gens estra­nya als àrabs– i ara, aquest con­cepte, és una geo­gra­fia on les coor­de­na­des de la civi­lit­zació han que­dat en sus­pens. Dit altra­ment, l’ésser no té on habi­tar i vaga­reja a la deriva, en una dimensió exis­ten­cial molt pròxima al no-res.

La foto­gra­fia ens revela una veri­tat, però aquesta demana superar fron­te­res inte­ri­ors. Una forma de consciència que encara no tenim. Impres­si­o­nen els impac­tes dels obu­sos a les cúpules de les anti­gues mes­qui­tes. El con­trast entre la huma­ni­tat aban­do­nada a la seva sort i una deso­lació que con­fronta peri­llo­sa­ment amb el sublim. L’hor­ror no coneix la paraula justa. La superació de les fron­te­res l’expressa, ico­nogràfica­ment, un pont. A la riba del riu Tigris, Mos­sul encara con­serva intac­tes els seus ponts. El riu Tigris, un dels bres­sols de la cul­tura occi­den­tal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.