El mar i la caseta

Amb en Llorenç Soldevila, savi en el camp de les lletres catalanes, havíem organitzat unes setmanes literàries consistents a conduir a Mataró escriptors en actiu que es poguessin bellugar uns dies entre els seus lectors. Era una mena de club de lectura abans que aquestes reunions tinguessin l’acceptació d’ara. A Miquel Martí i Pol li vam llogar un hotel. A Pere Calders, el dúiem i tornàvem cada dia a Barcelona.

Ens va semblar que a Martí i Pol, enclaustrat al seu poble de Roda de Ter, li faria il·lusió tenir vistes sobre el mar. L’hotel i l’habitació que li vam reservar n’oferia una d’esplèndida. Va resultar que al poeta el mar l’incomodava, el feia sentir desplaçat, no li agradava. Les habitacions del darrere de l’hotel miraven a muntanya, a la relativa muntanya del Maresme, però el canvi no va ser possible. Havíem calculat que el mar li inspiraria una poesia. Si ho va fer, en positiu o negatiu, en desconec el resultat. Li vam organitzar una trobada amb estudiants adolescents. L’acompanyava la seva dona, la Montserrat, i li van preguntar com ella i ell s’havien conegut. Va explicar que un dia havia anat a visitar “en Miquel”, amb el marit i els fills, i que instantàniament va decidir que, “per en Miquel”, deixava fills i marit. Martí i Pol feia que sí “amb aquella boca plena de dents”, que deia en Terri. L’adolescència és sensible als amors arborats, i aquella tarda entre el públic de marina va sorgir alguna llàgrima salada i alguna vocació poètica.

Llavors, l’autopista del Maresme acabava i començava, a Mataró, amb un embull de ponts i carrils. Una mena de nus de la Trinitat, a escala reduïda. La rampa vertiginosa de sortida semblava que hagués d’entrar per la porta d’una casa: una torreta dotada d’un pi monumental construïda quan aquell lloc garantia viure als afores de Mataró i en la natura. Les tres vegades que el vaig conduir a Mataró, Pere Calders em va dir en aquell punt: “M’agradaria escriure un conte sobre un cotxe que entra en una casa al moment que tota la família és dins.” Vaig entendre que hi entrava sense produir cap catàstrofe, pacíficament per la porta o per una finestra, i que envaïts i invasors acabaven molt amics.

El nus viari fa anys que va anar a terra i, des de llavors, l’entrega de l’autopista a la ciutat es fa de manera suau i poc agressiva per una rotonda enjardinada. La casa va resistir, i, amb el canvi, els seus estadants van recuperar, en part, la il·lusió de viure lluny del nucli urbà. La casa acaba de desaparèixer en una última i voraç expansió urbanística. El pi, no. El pi l’han acomodat en una illa per a ell sol segons el principi actualment vigent que primer són els arbres i després tota la resta. Si Pere Calders va arribar a escriure el conte, també ho ignoro.