La impaciència del cor

Una parella de la Guàrdia Civil, home i dona, i de paisà. Ell amb espardenyes d’estiu, d’espart, amb una bandera espanyola com a senyal distintiu. Que no eren mossos amb uniforme de gala, vaja. Que volien que quedés clar qui els enviava. Els guàrdies civils al TNC van fer un paper més curt que els de La Torna d’Els Joglars del 77, d’ara fa quaranta anys. Han canviat els temps i la Guàrdia Civil del 2017 va anar a requerir al director del Teatre Nacional de Catalunya (de l’actual, no d’aquell del qual Boadella va retenir el nom) perquè volen tenir en un màxim de cinc dies el contracte del lloguer de la sala gran per part de Junts X Sí per l’acte de presentació de les garanties i detalls del referèndum de l’1 d’octubre. Una visita de la Guàrdia Civil que ha passat a tenir un protagonisme en tot aquest escenari, que potser li ve donat perquè la matèria fronterera forma part de les seves funcions. Mai com ara allò de política i l’art d’actuar que deia Arthur Miller havien coincidit en el mateix espai. Quin director buscaven els guàrdia civils, l’artístic o l’executiva?

És aquest goteig presencial del representants de la llei i l’ordre que es concentraven en la beta d’aquella espardenya. És clar que la reacció del govern espanyol davant de l’1-O està marcada pel 9-N. La botifarrada mai més. Una botifarrada de participació milionària va ser un autèntic desafiament que la Moncloa no ha paït. D’aquí tota la maquinària judicial i policial activada per evitar que l’1-O es pugui repetir no ja un 9-N, sinó fer un referèndum amb efectes vinculants, amb urnes i condicions. I aquest augment de pressió ha acabat alterant l’estructura del Govern, després de la crisi i remodelació que es va concretar ahir. Una etapa decisiva per arribar a la tardor, per passar l’estiu. Són temps d’impaciència. D’impaciència del cor, com va escriure Stefan Zweig, i hem pogut veure (ja que parlem de política i teatre) en una de les meravelles d’aquest Grec, passat per l’Schaubühne i el teatre de la Complicité. La compassió i la pietat són males companyes per segons quines aventures.