Tribuna
Secessió?
Una gran part de professors i catedràtics de dret internacional i de dret constitucional asseguren amb vehemència que Catalunya no pot esdevenir un estat independent segons un dret i una llei que sembla davallada directament del cel.
Persones doctes, amb grans carreres i encara més altes càtedres consideren que esgrimir el dret a l’autodeterminació de Catalunya és del tot impossible perquè aquest dret internacional diví només és acceptat en cas que un territori sigui una colònia o bé, que estigui sotmesa a una ocupació estrangera. Segons aquests pous de ciència, cap d’ambdues condicions no es donen en el cas català.
Que el tracte econòmic que rep Catalunya és de caire colonial ha estat més que provat. Però, a més, el tracte menyspreatiu que rep la nostra llengua des de Madrid, a part de colonial, voreja l’intent de genocidi. Que una sentència del Tribunal Inquisitorial ens digui que una llei que demana que el 50% del cinema estranger que s’estreni a casa nostra es dobli o se subtituli en català és una llei “desproporcionada” és colonialisme pur. Jo, com a catalanoparlant, no tinc el dret de poder veure en la meva llengua ni la meitat de les pel·lícules que s’estrenen. I sembla que a ningú no li importi. Menysprear la llengua d’un territori des d’una metròpoli amb poder és, mireu-vos-ho com vulgueu, un acte de colonialisme.
D’altra banda, l’ocupació estrangera és evident. Cal que aquestes grans llumeneres del dret es repassin els tristament famosos decrets de Nova Planta i que recordin un gran i eminent jurista tan docte com ells: don Melchor Rafael de Macanaz, un seguidor borbònic que va participar en la derogació dels furs, lleis i privilegis dels regnes d’Aragó, València i del Principat; un senyor amb molts estudis que, en l’elaboració de totes les noves lleis imposades per a aquests territoris, va dir que ens les mereixíem per “justo derecho de conquista”.
Ens voldran fer entendre que amb l’altra Llei Sagrada, la que va baixar de l’Olimp l’any 1978, aquell pastitx infecte que ens la venen com un gran doll de democràcia, deroga, de dalt a baix, els decrets de Nova Planta. Però tots sabem que no és pas així. Al contrari, encara estreny una mica més el dogal que duem al coll.
El Dret, per les nostres benvolgudes llumeneres jurídiques, és el dret vigent. Afirmen que allò que articula la societat són les lleis que tots ens posem d’acord a acomplir i no es tracta pas de fer lleis segons el nostre criteri, tot dient quina és justa i quina no. Aquesta base legal, que tan reclamen, quan era la nostra base, la d’abans de la guerra de successió, ja era correcta fer-la miques? I quan es va fer la Constitució espanyola, també es van saltar la base legal franquista existent. Per quins set sous, ara, els catalans, després d’un referèndum, o sense, no podem saltar una base legal que està feta expressament per tal que els catalans no puguem mai tornar a ser un país independent?
Aquesta és la mare dels ous. En lloc d’independència, els nostres catedràtics experts en dret parlen sempre de secessió. Qui ha dit que la independència de Catalunya és una secessió? La definició de secessió és: acció de separar-se d’un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre. Però és que el nostre poble no forma part d’Espanya. Hi és, com acabem de dir “por justo derecho de conquista”. No és pas com si Valladolid es volgués separar de Castilla y León.
Per què no parlem de quelcom més propi, lògic i raonable: la restauració, recuperació o reparació històrica d’un país que ja ha estat independent i que, simplement, ho vol tornar a ser, malgrat els intents constants d’assimilació i anihilació. Per què no es parla d’aquest fet?
La situació de cada país és diferent. Cada moment històric és diferent. Una cosa és tenir com a exemples el Quebec, Kosova, Irlanda, les repúbliques bàltiques... i una altra cosa és la independència que farem els catalans, que no s’ha d’assemblar en res a cap de les altres independències que hi ha hagut fins ara.
“No n’hi ha prou amb el principi democràtic”, diuen. Cal el principi jurídic, legal. I el principi històric, no cal? El més sorprenent és que els nostres capitostos “sobiranistes” no acudeixin més sovint a aquests drets inalienables del poble català. Catalunya es pot atorgar ella mateixa les competències i habilitacions necessàries per fer les lleis que vulguem, incloent-hi una Constitució. Al capdavall, l’única qüestió important és un tema d’efectivitat: l’endemà del referèndum o d’una DUI, si cal, el govern elegit sabrà controlar el territori i les infraestructures?