A la tres
Una cursa de relleus
Ni grans fissures, ni grans divisions, ni grans baralles internes. Simplement relleus. I un president que ha demostrat, un cop més, que està disposat a arribar fins al final; si cal, amb algun cop de puny sobre la taula. Aquesta és la radiografia. M’atreveixo a pronosticar que si vostès avui llegeixen segons quins diaris o escolten segons quines tertúlies llegiran o sentiran a dir que la crisi de govern d’aquesta setmana (o les crisis, en plural, que tot arranca de l’efecte Baiget) són sinònim de grans esquerdes, de divisions internes molt greus i d’un distanciament insalvable entre el govern i els partits; i que és una situació tan complicada que pronostica que no ens en sortirem, que el full de ruta acabarà en res. No se’ls escoltin. Facin-me cas que ja ho va dir Puigdemont la setmana passada: no només tenim en contra el govern de l’Estat espanyol i tot allò que se’n desprèn sinó també els grans grups de comunicació. La cursa és molt gran i no és una cursa normal, és una cursa de relleus. I ahir Neus Munté, Meritxell Ruiz, Joan Vidal i Jordi Jané simplement van passar el testimoni a Jordi Turull, Quim Forn, Víctor Cullell i Clara Ponsatí. Per què? Doncs simplement perquè puguem continuar corrent i perquè puguem arribar a la recta final amb les millors condicions. I Puigdemont (i Junqueras, que ara això és un tàndem), no ens enganyem, hi havia d’arribar amb el seu govern, amb el seu i no pas amb el que es va trobar fet quan va prendre possessió del càrrec en unes condicions que no tothom hauria acceptat. Vist amb perspectiva, l’efecte Baiget li va servir a Puigdemont per enviar un missatge al partit, als consellers, i també a tots nosaltres: això, senyors meus, va de veritat. I per això ahir va passar el que va passar. Aznar, doncs, no tenia raó i el govern no es trencarà. No només no es trencarà, amic Aznar (això d’amic és una ironia, no es confonguin), sinó que probablement en sortirà més fort i cohesionat que mai. És el govern de l’1-O. El que arribarà al final. I que ho farà gràcies a Munté, Ruiz, Vidal i Jané; i també gràcies a Mas, Homs, Ortega i tanta altra gent. Als rellevistes, senyors meus, quan passen el testimoni no se’ls oblida; se’ls agraeix la feina i se’ls aplaudeix.