Opinió

De set en set

Moltes gràcies, Carlos

Ascensión Mendieta és una dona fràgil però d’una gran dignitat que adorna amb un somriure carregat de serenor. Des del passat 2 de juliol, el cor afeblit d’aquesta madrilenya de 91 anys batega lliure del desassossec que l’ha tenallat durant anys, després d’haver aconseguit exhumar, identificar i donar sepultura digna a les restes del seu pare, Timoteo Mendieta, un sindicalista que el 15 de novembre de 1936 va ser assassinat i dipositat en una fossa comuna del cementiri de Guadalajara, al costat d’altres víctimes del feixisme. La lluita de Mendieta per honorar la memòria del seu pare ha tingut com a gran aliat el procés iniciat davant el jutjat federal número 1 de Buenos Aires on la jutgessa María Servini de Cubría instrueix el que es coneix com la “querella argentina contra els crims del franquisme”. Va ser per la intervenció d’aquesta magistrada que un jutjat de Guadalajara va ordenar obrir la fossa comuna i entregar els ossos de Timoteo a la seva filla.

La cerimònia del passat 2 de juliol cal considerar-la, doncs, com el primer gran acte de justícia derivat de la querella argentina, una acció judicial llarga i complexa que ha topat i topa a Espanya amb el mur d’impunitat aixecat en el seu dia pel franquisme i que els seus hereus, en la política i la judicatura, es cuiden prou de mantenir infranquejable, o quasi. Perquè contra el mur hi ha la tenacitat d’Ascensión i hi ha, també, el treball ingent d’Ana Mesuti o Carlos Slepoy, dos dels abnegats advocats que han impulsat la querella argentina. Slepoy va morir el passat abril sense poder veure el somriure de serenor de Mendieta al cementiri de l’Almudena. Només per això ja ha valgut la pena tant d’esforç, Carlos. Moltes gràcies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.