Com qui sent ploure

El nostre diari va donar repetidament notícies sobre les “primàries” que el PDeCAT preparava per presentar un candidat a l’alcaldia de Girona; la persona que aspirarà al càrrec d’alcalde –o alcaldessa– en les eleccions de l’any 2019. La convocatòria era insòlita: era la primera vegada que aquest partit volia celebrar “primàries”; es va anunciar molt pocs dies abans del termini; es requeria que els possibles candidats haguessin d’obtenir l’aval com a mínim d’un 25% dels militants gironins, però no s’aclaria el nombre de socis que té aquesta formació política.

Semblava evident que tot estava amanit perquè l’actual alcaldessa resultes elegida. És una persona que coneix el partit per dins i que podia reunir gent per aconseguir els avals necessaris en pocs dies, tal com així va resultar. Qualsevol altre militant que aspirés a presentar-se quedava descol·locat davant la peremptorietat del termini, a part que aquesta decisió personal –si és seriosa– requereix un temps de meditació, una anàlisi de les pròpies forces, del suport que pot obtenir i, per damunt de tot, tenir un projecte per a la ciutat, propi i genuí; ja que el més lògic en aquesta situació hauria estat confrontar programes, més que no pas persones.

Tampoc es pot entendre la pressa amb què s’ha actuat: falten gairebé dos anys per als pròxims comicis. En aquest temps poden passar moltes coses i pot sorgir gent nova, preparada, intel·ligent i pragmàtica –i si voleu agosarada– que tingui una visió poderosa del futur d’una Girona que avui es veu resignada en la seva discreta evolució davant del creixement poderós d’altres ciutats. En el cas d’aparèixer una o més figures amb aquest perfil, els queda vetada la possibilitat de presentar-se a l’alcaldia, perquè és un aspecte que ja ha patrimonitzat Marta Madrenas. En tot cas, hauran de cercar lloc en una altra formació. La marxa de Carles Puigdemont de l’alcaldia va deixar un buit que es va intentar cobrir en un primer intent desafortunat i després amb una solució d’urgència amb l’alcaldessa actual, una vegada repassada la llista dels que s’havien presentat a les eleccions i no trobar-ne cap més que fos adequat. Així es va configurar el cartipàs d’aquell partit que domina, amb l’ajut dels socialistes.

El que ens somou és la passivitat amb què els ciutadans entomen aquesta qüestió. Fets que semblen assenyalar una manipulació evident de la colla que avui domina el partit –i l’Ajuntament– han estat rebuts com qui sent ploure. El comentari més escampat es “ja s’ho faran”, com si no ens hi juguéssim res.

Discrepem d’aquesta posició: la ciutat no es pot permetre quatre anys més –que seran vuit– sense una renovació profunda.