No pensis en el referèndum

El neurolingüista George Lakoff –per explicar què són els marcs conceptuals (els frames)– plantejava als seus alumnes: “No penseu en un elefant!”, però mai no va trobar cap alumne que fos capaç de no pensar en un elefant. D’aquesta manera, podia explicar que cada paraula evoca un marc mental: els elefants són grans, amb trompa per dutxar-se... També va dir que, quan neguem el marc, encara l’evoquem més. Aquest exercici és el mateix que s’aplica al referèndum de l’1-O (RF). Les forces contràries al RF fa temps que han creat un marc artificial que és una metàfora que mata, amb víctimes innocents associades: “xocs de trens”, “passar-se el semàfor en vermell, “anar pel carril contrari”, “viatge a enlloc ”, “conduir els catalans a un precipici”, “persones que han decidit estimbar-se”.

També es difonen imatges mentals terrorífiques que ja tenim incorporades al cervell. Així, hem vist milers d’imatges de cops d’estat amb tancs i víctimes pels carrers o atacs terroristes i, d’aquesta manera, rebutjarem el RF si es compara amb aquests fets luctuosos: “un cop d’estat”, “sedició”, “el projecte d’ETA [...] està viu a Catalunya”. A més, està molt arrelat fer servir la metàfora del país com si fos una persona sana i forta. Així el RF és presentat com “un càncer que s’ha d’extirpar” o una malaltia contagiosa contra la qual, si cal, s’han d’aplicar les mesures que calgui per evitar que s’encomani als catalans. Primer s’haurien d’aplicar mesures preventives; després, proporcionades i quirúrgiques, i, en darrera instància, s’haurà d’amputar la part afectada per curar la gangrena. L’Estat, igual que l’atenció mèdica, tindria la capacitat de posar fi a la malaltia o els seus símptomes: “Soraya ha advertit que té poder per evitar el RF”; “està fracturant greument la convivència”, “la primera fractura és la de Catalunya amb Catalunya”,”pulsions estranyament autoritàries”, “Espanya no se suïcidarà”, “atempta la pervivència de l’estat de dret”.

Per menysprear el RF, s’han fet servir tota una sèrie de càrregues en profunditat en forma d’un lèxic extrem i, de vegades, amb col·loquialismes forçats per donar-li més realisme tràgic. Així, se l’ha denominat com “una llauna”, “un nyap”, “una bunyol”. També s’acompanya el RF de tota mena de qualificatius per ridiculitzar-lo i que esdevingui còmic i insignificant: “unilateral”, “no vinculant”, “il·legal i que no es farà”, “neverendum”, “secessionista”, “un nou 9-N, però més cutre”, “unes caixetes”, “aquesta no-llei”. O bé consideren que li faltarien tota mena d’atributs que fins ara mai se’ls havia ocorregut demanar als RF que s’han fet: “sense cap mena de garanties, reconeixement internacional ni eficàcia jurídica”. I també hi ha els curiosos consells paternalistes de votants forans: “Si fos català, no votaria en aquest RF.”

Aquesta voluntat dels conservadors i els unionistes de crear un marc mental que considera perniciós el RF ha tingut un cert èxit. Fins i tot els dirigents dels comuns n’han comprat el relat. Fixeu-vos, si no, en la justificació d’inutilitat que va fer servir Domènech per no donar suport al RF i que, sorprenentment, s’assembla al que diria un pare autoritari: “El xicot (RF) no és el que la meva filla (Catalunya) es mereix i necessita a fi de solucionar de manera definitiva el seu futur.” En aquest sentit, les comparacions familiars han estat molt sucoses: “els comuns donen carbassa a l’1-O”, “una dona pot estar embarassada o no, i no es pot estar embarassada a mitges; en el referèndum, o s’hi està a favor o en contra, no a mitges”.

Molt sovint també s’ha comparat el RF amb construccions. Així, simbòlicament, l’atac a un edifici –com va passar amb les Torres Bessones– també es veu com un atac a nosaltres mateixos: “enderrocar l’edifici constitucional”, “enterrar la Constitució”, “enderrocar la democràcia” o “soscavar els fonaments del nostre estat de dret”. S’ha abusat tant de la desqualificació del RF que al final –com determinen les enquestes– el RF comença a recollir simpaties de tots els votants (per exemple, un 69% dels votants dels comuns diuen que aniran a votar en un RF unilateral). Això s’ha produït, com diu Lakoff, perquè la negació d’un marc encara ens l’evoca més. A més, esmenta que un “ús orwellià del llenguatge –un llenguatge que significa el contrari del que diu– [...] és un senyal de feblesa”.

En conclusió, en el menyspreu còsmic del RF, hem de respondre amb la dita daliniana: “Que es parli de mi encara que sigui malament.” Amb el vent neurolingüístic en contra, doncs, avançarem encara més cap a un RF legal en què tothom podrà decidir el futur de Catalunya. Fixeu-vos si serà extraordinari el RF que els que volen “enterrar el procés”, silenciar per sempre la matraca, carregar-se el president, el govern, l’Anna Gabriel i la CUP... ho podran fer si guanya el no, ja que es convocaran eleccions autonòmiques. Els dirigents dels comuns podran votar –una vegada a la vida– per un estat republicà, cosa que no podran fer mai en el regne d’Espanya. Els sobiranistes i els independentistes podran votar que sí. Si guanya el sí podran fer festa de veritat l’Onze de Setembre i no caldrà que participin –a menys que ho enyorin– en cap més manifestació lúdica. Per tant: no pensem en la democràcia. No pensem en la participació. No pensem en la llibertat. Votem i tots contents!