Tribuna
Els perills de menystenir
No voldria ser polèmic amb la reflexió que avui vull compartir. Però com que ho penso i em frustra creure que si no ho dic és pel dubte de si és o no políticament correcte, crec que un per l’altre potser ens ho estem callant. Bé. De l’observació a l’anàlisi per constatar el big chasm del capitalisme en l’actual interpretació dels mercats lliures: la gran divisió, l’enorme bretxa, que separa els destins dels nostres conciutadans. No de classe en el sentit tradicional de granota blava o camisa blanca i corbata, sinó entre els que es cuiden, fan esport, s’alimenten bé, estudien, viatgen i accedeixen a la tecnologia, i els qui no fan res de tot això per raó que el cost d’oportunitat de fer-ho o bé és massa alt o hi renuncien perquè creuen que no els val la pena. En l’expressió superior, “a la manera USA”, aquest procés que agreuja fissures esdevé una selecció, un drenatge social i intel·lectual de causació acumulativa: els més llestos, els més atractius, elegants i espavilats són atrets per altres de la seva similar condició. Són tan poderosos els incentius que esdevenen cooptacions o fusions irresistibles. Es casen entre ells, s’agrupen als colleges a la crida o a la mà dels diners. I polls fan més polls, com diem al poble.
A diferència del passat, aquesta mena de classe distingida creu, però, que no li cal ser compassiva perquè s’ho ha guanyat (l’esforç, el jogging, l’estil de vida) i, si no és el cas, ho mereix com a herència paterna rebuda, ja patrimonial, ja fins i tot genètica. Certament no es fa selecció d’enginyeria genètica ni es malmeten els menys espavilats: es conviu amb ells, però no es mesclen ni per escoles, ni hàbitat geogràfic ni clubs de pertinença. De fet molts superiors viuen ignorant la resta de la població i, sota el reclam del somni tu pots també, la pastanaga de cadascú mirant per ell mateix, es trenca la solidaritat. Entre els no nascuts “excel·lents” es busca sovint acumular salvatgement a costa d’algú altre, o esperar dels dons de la naturalesa, de la bellesa, un millor aparellament. Una forma de desclassament que s’observa també en països de Centramèrica, on les dones, especialment elles, malden per defugir la pobresa lligant solters continentals a canvi de la nacionalitat. I, més endavant, si cal, a lluitar envers el divorci per la llibertat.
Aquest cop pensareu que exagero, que avui escric sense matisacions. Pot ser, però aquest risc l’assumeixo per a remarcar el missatge del que vull dir: la nostra societat ha de frenar la cursa d’emulació d’aquelles formes del capitalisme més individual, més competitiu –no importen gaire les competències de cadascú si et pots demostrar a tu mateix que ets més llest que els altres.
El trencament de la cohesió social que això suposa, tard o d’hora, es paga. Amb la desigualtat, fins ara, han perviscut els de sempre: no importa la desigualtat si es fa veure un continu de desiguals i un mínim de mobilitat entre ells. Però alerta amb l’estancament social de qui neix pobre, és conscient de quina vida li espera en un món en què triomfen “els de sempre” i que es sap que ha de morir pobre en una societat que no compadeix. Amb la polarització resultant, els estralls són més perillosos que amb la desigualtat. Es sap que no hi ha res a guanyar, però tampoc res a perdre. La radicalització no té, doncs, cost: de moment, la que observem ve amb la religió i el fonamentalisme a canvi no d’un cost sinó del benefici del martiri. Però fora d’aquest disbarat, evitem donar raons, no ideològiques sinó fàctiques, als empiristes que aprenen patint i saben que la meritocràcia, vista la pràctica de com la societat funciona, esdevé fàcilment un engany.