Blai Bonet, entremaliat

El petit poblet de pescadors mallorquí del port de Cala Figuera no té sorra. Gràcies a aquest generós caprici de la natura, les rosegades sandàlies dels teutònics turistes no el trepitgen més del necessari. Allí descansa l’ingent escriptor Blai Bonet (Santanyí, 1926, Cala Figuera, 1997). Hem arribat indemnes a sobreviure vint anys sense una de les veus més interessants de les lletres catalanes. La seva obra, descomunal i minuciosa, no és només poètica ni narrativa, sinó que abraça també la crítica d’art i el teatre. I es desplega com una ceba, amb fines capes que fan coïssor als ulls a mesura que les anem obrint. Allò que sobta de Bonet és la seva percepció lúcida i sensual, l’impuls que sorgeix de les entranyes calant foc i la seva mirada, tan perfecta sobre un món imperfecte i ferit.

Sondejadora de l’ànima blaibonetiana, Margalida Pons, al pròleg a la poesia completa d’aquest gegant poètic, evoca unes fotografies de l’autor en què es cobreix parcialment el rostre, com fan els nens petits, entre innocents i entremaliats. Perquè Blai Bonet tenia aquella picardia de qui ha vist més enllà, la profecia dels que són tan lúcids que entren ja al catàleg dels delirants. A vegades escrivia allò que el meu avi n’hauria dit “disbarats”, frases que semblen insinuacions, conceptes onírics que reclamarien un manual d’instruccions.

En els seus dietaris, aquesta consciència de veure-hi més enllà és diàfana i persistent. “Entre les forces que governen els escrits de Blai Bonet, l’empatia és la més poderosa”, escriu Margalida Pons. I si un aspecte podem fer emergir d’aquest monstre de la literatura catalana és precisament la capacitat de posar-se en la pell de l’altre, sigui aquest el mar, el condemnat a mort, el botxí, l’amant, el solitari. Edith Stein, que va

dedicar la seva tesi al fenomen de l’empatia, insistia que ser empàtic no vol dir oblidar-se d’un mateix. No és un pur mimetisme, o un oblit d’un mateix per entrar en l’essència de l’altre. Ser empàtic és ser tu mateix i, simultàniament, ser l’altre, sentir com ell, fer-se càrrec de la seva situació vital. Ell és empàticament “un mar que el foc eixuga”, entenent amb Pons que l’empatia és “molt més que un moviment feliç de

sintonització”. En els seus poemes tot tremola (paraula que declina de diverses maneres), perquè la seva imatge no és mai fixa. Bonet, que va estar uns anys al seminari i va haver d’abandonar-lo a causa de la tuberculosi, té també versos d’alta volada espiritual, no només en els títols (Quatre poemes de Setmana Santa, Carn batejada, Fill pròdig, Mantis religiosa, L’Evangeli segons un de tants) sinó amb versos i en perspectiva. “Mentre te cerc vaig tan segur a Tu, que si et trob o no et trob ja m’és igual”, recita a *Càntic*. Sembla com si el principi esperança de Bloch travessés com una llança tota la seva obra. Bonet baixa molt fondo a la caverna de les pulsions humanes, i s’enlaira amb una brutalitat insòlita vers alguna cosa més.

“I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, vora la meva carn agra com un pa florit, estau com un ca fidel”, escriu a Déu company, un dels poemes més colpidors i religiosos de l’autor.

“Ets un sol. Sempre vas abocant dia”, escriurà amb convicció. El desig, motor de la seva literatura, és la seva molla de matalàs elàstic, un dels jocs predilectes dels nens petits: inclou una petita dosi d’innocència, una injecció d’entremaliadura i molt dinamisme i joia de viure.

Llegir Blai Bonet és entrar en un univers únic d’innocències perdudes (“va

conèixer abans el pecat que el mar”, escriurà a El Mar), mentre els adults s’ho miren, de lluny. Blai Bonet escrivia sobre la vida, i tot i fer servir molt el “jo” no el podríem incloure en una literatura egocèntrica ni en el catàleg d’autors “personals”. Ell era, com els escriptors universals, un canal triat per aquella providència en què creia. Un cos, una ànima i un cervell –en aquest ordre–, en què el geni es va instal·lar durant un temps, dotant-lo d’unes capacitats expressives que el situen al costat dels titans no de la literatura, sinó de la vida. D’aquells que han sabut deixar petjada de la vida, de les seves pulsions, vies erràtiques i viaranys de salvació. Blai Bonet, des de la seva condició de fill de família humil, des de la seva homosexualitat i sobretot des de la seva panoràmica poètica sobre la vida, és un autor que mai no em van ensenyar a l’escola, ni al

seminari. Potser perquè Bonet no es pot ensenyar, i simplement s’ha de descobrir.