Tribuna
A la recerca de Prat
El dia 1 d’agost farà 100 anys de la mort d’Enric Prat de la Riba, artífex de la Mancomunitat de Catalunya. L’aniversari no ha tingut gaire ressò, en ple vertigen de la culminació del procés sobiranista. Mentre que Prat va ser-ne president només tres anys i Puig i Cadafalch quasi set, la institució s’associa amb l’advocat Prat i no amb l’arquitecte Puig. L’home de Castellterçol era polític i executiu, ideòleg i teòric, més amic dels fets concrets que de la paraula parlada, però partidari d’una elaboració del fet nacional que permetés als catalans d’adquirir consciència nacional, amb la divulgació d’idees i conceptes. Prat era el cervell d’un país endreçat que maldava per “una terra estructurada”. Conservador i catòlic, d’una religiositat profunda, no barrejava religió i política, fins al punt de negar-se a incorporar referències religioses en textos o manifestos. Era el polític conservador que no s’entusiasmava amb el sufragi universal, però que incorporava a la seva acció de govern personalitats d’esquerres com ara Rafael Campalans i Rovira i Virgili. No era independentista, però seria la referència a un esdeveniment independentista en el diari que dirigia el que el duria a la presó, on començaria la malaltia que l’acompanyaria fins a la mort, amb l’article Separatisme al Rosselló, en què els vinyaters rossellonesos parlen d’unir-se amb els compatriotes del sud “per fer lliure Catalunya”. Quan preparava el doctorat a Madrid, va assegurar: “Aquí tothom cobra, ha cobrat o aspira a cobrar del pressupost.” I va reblar el clau planyent-se’n: “I pensar que són aquests els que també ens manen a nosaltres!” Ell va ser dels primers a distingir entre nació/pàtria i estat, des de posicions conservadores, mentre des del federalisme republicà protoindependentista J.N. Roca i Farreras feia el mateix. Prat va ser l’arquitecte del primer partit polític pròpiament modern del país i de l’Estat, la Lliga, amb una premsa també moderna i un gabinet de comunicació i d’organització d’actes de propaganda, ben greixats, dinàmics i efectius.
Partidari, però, d’una independència cultural amb tots els Països Catalans, que ell anomenava Greater Catalonia, aquí també va arribar l’impacte del seu pensament i la seva obra. Així, el 1914, en cercles menorquins hi va haver moviments per incorporar-se a la Mancomunitat; el líder republicà mallorquí Lluís Martí va deixar la seva herència a la institució catalana; a València es van fer passos per mancomunar-hi les tres diputacions i, avui mateix, hi ha un carrer a Palma que duu el seu nom, a tocar dels dedicats a Joan Fuster i Rovira i Virgili. Amb La nacionalitat catalana va provocar un terrabastall, començant pel títol, tot i que tingués una visió molt clàssica i essencialista de la nació, encara lluny dels plantejaments de Rovira, que, sense menystenir els trets identitaris, situava la voluntat com a motor de la idea nacional. Prat es va distanciar de la majoria d’intel·lectuals catalans fent costat a Alemanya, igual que alguns metges, científics i filòlegs com ara mossèn Alcover, obertament germanòfils, en contrast amb la neutralitat de la Lliga i l’arrenglerament francòfil dels republicans.
Una obra ara oportuna és A la recerca de Prat de la Riba, de Joan Esculies, que és molt més que un assaig històric, ja que hi fa conviure altres gèneres, com ara la biografia, la història política, el reportatge periodístic i l’assaig polític. L’autor compara Prat, les seves idees i la seva època amb el país d’avui, les seves idees i els seus líders, i així veiem com Jordi Pujol i Artur Mas han intentat ser assimilats, de nom i de fets, amb Prat i n’han reivindicat el llegat quasi en solitari. La política del peix al cove, la casa gran del catalanisme o l’aspiració de representar “la burgesia industrial i mercantil, els poders rurals i eclesiàstics de Catalunya” acosten en el temps la Lliga i CiU. Esculies reflexiona sobre aquest fenomen i hi aporta una mirada amb perspectiva, encarant les estructures “pratianes” d’estat per a una societat nacionalment uniforme amb l’actual reivindicació de l’estat per a una societat nacional amb identitats múltiples i diverses, amb l’adhesió nacional voluntària com a factor de cohesió social. I assenyala com la idea imperial de Prat ha estat un fracàs rotund, atès que la utopia catalana de modernitzar, regenerar i democratitzar Espanya no ha arribat a bon port. Cal agrair a Esculies una obra que convida a valorar una figura que va donar sentit nacional i d’estat a la simple articulació de quatre diputacions provincials, sense esperit sectari i cercant, de debò, el govern dels millors, fossin de dretes o d’esquerres. Cap poble sense carretera, biblioteca, electricitat i policia, era més que una aspiració ambiciosa. Era una idea d’estat.