Proximitats

Soc un independentista de naixement que durant el franquisme es va haver d’aguantar i que en democràcia es va acomodar a l’autonomisme perquè per motius demogràfics i també d’ideologia dels meus coetanis no veia possible l’ideal del bressol. Vaig votar i defensar el primer Estatut, i també el segon. El segon s’aproximava a una il·lusió resignada que m’havia fet: conviure amb l’Estat espanyol d’una manera raonable perquè aquest Estat garantia a Catalunya la plenitud amb els continguts financers, legislatius i culturals imprescindibles. Havia deixat de ser independentista? Accionava de nou el possibilisme: la demografia i la ideologia dels coetanis em feien posar l’ideal a la reserva. A més a més: jo em sento més a prop de Saragossa que de Tolosa de Llenguadoc. Dels Toros de Guisando, de Madrigal de las Altas Torres, de Tordesillas o de Casp, no tant o gens, però de Sevilla o Huelva –que és a l’altre extrem peninsular–, sí. Jo, i també la composició social de Catalunya, poblada de gent vinguda d’aquests indrets. No se m’esverin abans d’hora: és l’espai mental de TV3, televisió de la Generalitat, que dona molta més cobertura informativa a un incendi a Doñana, on en principi no se’ns ha perdut res, que a un altre d’iguals proporcions de, posem, Narbona, on potser tampoc se’ns ha perdut res però que tenim més a la vora i afecta la “germaníssima” Occitània. Doñana, a Andalusia, és “germaníssima” de molts catalans, antics o moderns. També ho és Quito, Equador.

El segon Estatut no va ser possible, pel mal cap de l’Estat, amb el resultat que molts catalans van abraçar l’independentisme. Ja érem més, em sentia més acompanyat. Ara: som prou? El referèndum programat per al primer d’octubre hauria de permetre les sumes. Imaginem que s’arriba a fer, amb garanties “vinculants”. I imaginem que surt que sí. Al bressol sonen tots els picarols: construirem un nou país. Imaginem que surt que no o que una massa significativa no s’hi sent cridada. “El dia dos convocaré eleccions”, diu el president. Elemental: també si surt el sí. Però què passa si s’imposa el no o el referèndum no es pot fer? Diuen que després del primer d’octubre començarà la negociació que ara les posicions enfrontades no permeten. Una alteració constitucional, el famós federalisme... Tothom surt de la base que sense el sí el conflicte quedarà irresolt. Doncs per què tants no el defensen? Josep Ramoneda suggereix que Catalunya sigui un estat lliure associat amb Espanya, que accepti la corona, violentant el sentiment republicà. No es pot tenir tot. És una idea a considerar que no sé si ha fet tard. Podré veure que Sevilla la pròxima ens deixa respectuosament tranquils com fa Narbona, abans que tingui el llit “al fossar on jau ma dolça mare”?