Els vegetarians, els toros i la llibertat

Amb el títol Una dona tímida que guanya en la proximitat, el periodista que signava I.M. a El Punt del Barcelonès Nord el 13 de novembre passat encapçalava una descripció de Núria Parlon, la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, en què destacava que és vegetariana. Es considera que aquesta és una condició distintiva perquè no és corrent a casa nostra, encara que sí que hi té una llarga tradició. Pel que sabem, la senyora Parlon, que sembla prou discreta, no fa «ostentació» d'aquest tret, que és una opció ben lliure d'una manera d'alimentar-se i, moltes vegades, de viure.

Les reserves en relació amb la carn i altres aliments d'origen animal han tingut una bona representació a casa nostra. Com a exemple, el mateix Gaudí, que no limitava les seves reflexions a l'arquitectura. En la compilació del seu pensament que ha portat a terme Isidre Puig-Boada podem llegir: «Cal menjar aliments que produeixin la menor quantitat possible de toxines (fora carns, caldos i fregits). El qui té complexió per a menjar carn, que en mengi, que per això tenim ullals, però que en mengi poca; i són pocs aquells a qui convé. Cal donar al cos una certa quantitat de greix...» I hi afegeix que «l'enciam i l'escarola són la forma més senzilla i perfecta de prendre oli, preparat així per la seva emulsió; és un error que la llet amb fruites, inclusives les cítriques, es paeixi malament, ja que és tot al contrari: la pell de les fruites és el millor regulador intestinal». Gaudí assumeix un prejudici, sense fonament, divulgat per naturistes i vegetarians sobre les preteses toxines de la carn, que només hi són si està en mal estat, i menysprea injustament els brous i els fregits, però, en canvi, s'adona que les persones estem biològicament dotades per menjar carn, valora el paper de la ingestió moderada de greix i, sobretot, té clar el paper de la verdura i de la fruita i intueix, amb gran encert, el paper regulador intestinal de la fibra (molt present en la pell de la fruita). Aquest vegetarianisme és el que el professor Grande Covian qualificava «dels apostòlics», que es limiten a propagar les virtuts d'abstenir-se d'aliments d'origen animal amb arguments més o menys ingenus o no sempre amb prou base científica, però sense voluntat d'imposar les seves pràctiques a tothom. L'altra forma de vegetarianisme, també segons Grande, és la dels «heroics», que adopten el vegetarianisme com a forma de protesta o com a manifestació de disconformitat amb els coneixements científics acceptats i consolidats. Aquests no solen limitar-se a cuidar-se d'ells mateixos, sinó que volen imposar les seves teories. Leonardo Anselmi, portaveu de la plataforma Prou, que promou la iniciativa legislativa popular (ILP) contra els toros, en unes declaracions al setmanari El Temps diu que ells són «animalistes i provegetarians», i de les seves paraules es pot deduir que, si depengués d'ells, no s'aturarien aquí. Podem pensar, per tant, vist l'entusiasme amb què combaten un espectacle que a mi em sembla deplorable (però que, vistos els molts problemes de la nostra societat, no sé si mereix tants esforços voler prohibir, en lloc de deixar que s'esllangueixi per si mateix), que després d'aquesta batalla voldran seguir. Tenen raó els partidaris dels correbous d'estar un pèl preocupats, perquè això pot ser només el començament i poden ser víctimes de la mateixa mentalitat redemptora d'animals que ja l'ha emprès amb els ocells de les Rambles de Barcelona i el circ, per exemple.

En aquesta societat nostra, en què predomina tot el que es considera «políticament correcte», ens volen amargar la vida no només alguns predicadors religiosos que auguren càstigs en el més enllà, sinó els apòstols d'un cert laïcisme, propi d'una societat decadent, que pretenen redimir-nos, si us plau per força, i veure'ns castigats en aquesta vida. A vegades sembla que posen més interès a defensar els animals (que mereixen el degut respecte, però no més) que no les persones que tenen veritables problemes. Una mostra recent d'aquesta mentalitat és l'article publicat al British Medical Journal del 16 de desembre, en què un inefable professor universitari, Nathan J. Grills, afirma que Santa Claus, amb la seva panxa, és un mal exemple per a la salut pública universal i que, entre altres coses, el que hauria de fer és compartir amb el seu ren pastanagues i altres vegetals. A aquest pas en lloc de Les dotze van tocant haurem d'entonar Bledes anem menjant, per a la satisfacció de la grisalla dels políticament correctes. Encara haurem de donar la raó a Chesterton, escriptor anglès amb un gran sentit de l'humor, que, com recordava fa poc Esteve Vilanova en aquest diari, deia que «qui no creu en Déu pot creure en qualsevol cosa». Per cert, si Santa Claus promou l'obesitat, certes imatges de místics, màrtirs i crucifixos no promouen l'anorèxia?