L'Església que volíem està per arribar

Quan escric aquestes ratlles, el 2009 és a punt d'esllanguir-se. Quan es publiquin, en canvi, ja haurem estrenat el 2010. Vagin, doncs, per endavant els millors desitjos pel nou any que acaba de començar. Dit això, permeteu-me que saldi un deute que tinc pendent amb el 2009. En efecte: enguany s'han complert 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II. I em sap greu no haver-ne parlat. Ho faig ara. No recordo –ara mateix– si se'n va parlar quan tocava: el 20 de gener. Ja ens hem habituat a viure en permanent contradicció. Benet XVI va començar el pontificat amb el peu esquerre. Condemnant el relativisme. Que jo sàpiga, no hi ha ningú que hagi relativitzat tant el Concili Vaticà II com ell. L'invoca, però no el segueix. Ha parlat més vegades de Pius XII que de Joan XXIII. Ha marcat distàncies amb en Joan Pau II. Amb Joan XXIII, ni això. I respecte a Pau VI, és públic i notori que no el respecta. Va ser Pau VI qui es va veure obligat a declarar cismàtics els lefebvristes. I ho va fer amb un patiment difícil d'oblidar. El Concili havia aconseguit no condemnar ningú. I encara més: obviar qualsevol declaració dogmàtica. I per culpa dels lefebvristes, Pau VI va haver de treure el santcrist gros. Ratzinger pot estar content. Va cometre dos errors al mateix temps: integrar els lefebvristes i tocar la pera al Gran Rabinat de Jerusalem. Acceptar un negacionista de l'Holocaust en el si de l'Església no té ni cap de peus. Sobretot si tenim en compte que els seguidors de Lefebvre ni s'havien retractat ni se sap que ho hagin fet. Mai no s'havia vist una lleugeresa semblant. Abraçar el cisma, sense solta ni volta, hauria sigut suficient, anys enrere, per crear un altre cisma. O un antipapa. Que no hagi succeït res de tot això, cal atribuir-ho al Concili Vaticà II: el primer concili democràtic de la història. Avui, d'aquestes coses, tothom en passa. Ja s'ho faran, diuen. I fan bé. Entenc més aquesta actitud que no pas la papalatria dels grups neocatecumenals. No sé com s'ho fan per estimar l'últim Papa, com si això fos virtut. Canviar de Papa no és com canviar de cotxe. L'últim model, en el cas dels cotxes, acostuma a ser millor que l'anterior. En el cas dels Papes, fins ara no ha sigut així. A hores d'ara, ja n'he conegut cinc. Els respecto tots, però només me n'estimo un: Joan XXIII. I fins al moment present, no tinc cap motiu per deixar-lo d'estimar. És el gran referent dels segle XX. I el Papa que més influirà en el XXI.

Tornem al gener, no d'aquest any que hem deixat enrere, sinó del 1959. Joan XXIII va sorprendre el món anunciant la convocatòria d'un concili ecumènic. Va ser un anunci imprevist. Però no improvisat. Al contrari: avui sabem que no va ser casualitat que l'anunci tingués lloc a la basílica de Sant Pau Extramurs. Tot un símbol. Lluny de la cúria. I als afores de la ciutat. Com qui no vol la cosa, però sabent perfectament el que volia: posar l'Església al dia. El famós aggiornamento. Com la millor manera d'apropar-se al món. Mirar els problemes de cara. Ajudar, servir, evangelitzar. El retorn a l'era apostòlica. I qui millor per acomboiar aquest retorn que els teòlegs que Pius XII havia deixat sense càtedra? «Veniu amb mi –els va dir Joan XXIII–, que jo us donaré feina.» Congar, De Lubac, Chenu, Rhaner, Küng, Schillebeck, Lyonnet, Bouillard, Chardin... Veniu a Roma, si us plau, el Papa us necessita. Tot això ja és història. Però «el goig i l'esperança» continuen. Als cinc volums sobre el Concili que Alberigo ens ha regalat, cal afegir-hi els Diaris de Sebastian Tromp i els Quaderns de Gérard Philips. Avui coneixem la història del Vaticà II, i també la «intrahistòria», com deia Unamuno: la història que no consta en els llibres d'història. La lletra menuda. La vivència personal. Una muntanya d'informació. Però que ningú s'espanti: aquí teniu, sense anar més lluny, Tiempo de Concilio, del jesuïta Santiago Madrigal, l'últim llibre que ha editat la sempre sol·lícita editorial Sal Terrae. El Vaticà II en els diaris dels quatre teòlegs citats. Un llibre magnific. Objectiu. Planer. Sempre serà veritat que el Concili es va acabar el 8 de desembre de 1965. Però només com a fet històric: Tempus iam transit. Aneu-vos-en en pau. Van ser quatre anys de treball intens, més dos de preparació. Sis anys de diàleg constant. De votacions. De debats dins i fora de l'aula. Els bisbes van tenir veu i vot, degudament assessorats. I encara hi ha qui diu que l'Església és –per definició– jeràrquica. Hi ha qui s'ufana de no ser democràtic. Parlen de postconcili. I Joan XXIII, des de la seva tomba, somriu. El concili –ens diu– encara no s'ha estrenat. Fou pensat amb vista al tercer mil·lenni. L'Església que volíem està per arribar.