Quants som?

D’entrada, no necessitem res més que això: comptar-nos. Saber on és el país i constatar on volem situar-nos. On hi ha majories i minories, amb totes les matisacions que calgui. Ara cal comptar, un a un, els que volem la independència, els que volen dependre de l’Estat central o els indiferents a una o altra solució. Tot, posicions legítimes. És un cens imprescindible; i només s’aconsegueix escatir-ho posant urnes i anant a votar.

Ho sé. Després caldrà valorar la intensitat de la primera resposta, de l’independentisme republicà a la possible confederació; des de l’Espanya federal fins a la renúncia unitària; des de l’abstenció militant fins a la dimissió participativa. I segons la primera resposta, des d’una constitució pròpia a una abdicació legislativa. Potser, amb necessitat de plantar novament les urnes i tornar a comptar les diferències. Segurament fa deu anys tot hauria tingut un altra sortida, però ara no es pot tirar enrere i, sense hipoteques de passat, és el futur qui ens interpel·la. S’ha de mirar endavant i veure què convé més a aquest país maltractat que necessita redefinir-se. I això només es pot fer comptant-nos, sabent els desitjos majoritaris i acceptant els resultats del joc democràtic. Les urnes són l’instrument imprescindible.

Ep! I amb el convenciment que el futur requereix avançar en l’Europa de les Nacions, un concepte que poc té a veure amb l’actual Comunitat Europea. Un Vell Continent redefinit, democràtic i solidari, on es valori per sobre de tot la llibertat i identitat dels pobles que el formin. El futur no ens pot fallar i, per això, cal comptar-nos.