Música als masos

Els ben prometo que no m’ho hauria pensat mai, però ha succeït. Al meu poble, una cosa petita i aïllada entre muntanyes garrotxines, he pogut escoltar en directe Bach i Händel, sense cap mena d’artifici electrònic, ni tan sols de mínima megafonia. Música pura i sense trampes, exactament tal com l’escoltaren Frederic I de Prússia, Gastó de Mèdicis o Frederic August de Saxònia. I encara amb un mèrit cabdal d’afegitó: que tot ha passat al mas de la Fàbrega de Sant Feliu de Pallerols. En aquest mas tan nostrat, i també al santuari dels Arcs, a Santa Pau, s’hi han fet uns concerts que han tingut lloc en espais closos garrotxins que conserven l’aspecte original. En aquest sentit, la sala gran del mas de la Fàbrega serva encara tota la seva autenticitat i elegància fent-me recordar, a més a més, aquells anys cinquantes del segle passat on hi jugava amb en Xavier Vilallonga, en Nani, que també estudiava al seminari de Girona.

Des d’allà on vaig seure per escoltar el concert, veia perfectament les mans de la noia que tocava el clavecí. I, quan interpretaven la Sonata BWV 1035, vaig pensar en la senzilla genialitat de J.S. Bach, que va ser qui inventà el pas del dit polze per sota la mà, i no pas per sobre com s’havia fet fins aleshores. La facilitat de passar el polze per sota va revolucionar del tot la tècnica pianística. Perquè els clavecinistes anteriors a Bach, o tocaven amb quatre dits de cada mà, o passaven grotescament el polze per sobre, cosa que produïa grans desequilibris de pulsació. I vet aquí que quan sonava el Vivace de la Sonata per a flauta i continu en si menor, de Händel, començà a ploure. Per la finestra sobre el bosc que envolta la Fàbrega, anava veient com les benediccions del cel, en forma líquida, s’afegien a les benediccions de la terra en forma de sonates barroques. Acabat el concert, s’oferí un excel·lent tast de vins del país als assistents. Händel, Scarlatti i Bach van néixer el 1685. Amb els músics i el vi passa el mateix: hi ha anys de collita excepcional.

No sé exactament d’on sorgí la idea de fer aquests concerts de proximitat, perquè els programes no ho diuen clarament. Però n’hi ha per felicitar sincerament els promotors, demanar-los continuïtat i felicitar més sincerament encara els intèrprets, per aquest concert d’una hora a tocar a casa (a tocar a casa meva, s’entén –i dispensin el personalisme).