Sense braus, tot millor?

Jo, a les curses de braus només hi he anat una vegada. I mai hauria pensat que hagués de sortir a defensar aquesta tradició. Però tal com s'estan posant les coses, per qui vulgui escoltar i entendre, hi ha un seguit de reflexions que crec que s'hi poden fer i que no he vist argumentades (i puc equivocar-me) en els defensors del toreig. En primer lloc, hi ha coses que els diputats, per més representatius que siguin –que sovint no ho són– no poden decidir, perquè són qüestions populars que cal sotmetre a referèndum. En segon lloc hi ha tres arguments fal·laços dels prohibicionistes, a saber: que no es poden matar animals fent-los sofrir. La nostra societat fa sofrir molts animals cada dia, i no només als escorxadors, sinó tenint un gos a dins d'un pis, o un ratolí a dins d'una gàbia. També es diu que no és una tradició catalana, i això és una flagrant falsedat, perquè es tracta d'una tradició mediterrània, i la plaça de braus d'Olot és la més vella de la Península, a part que al sud de França hi ha una tradició arrelada, i la plaça de Ceret comença la cursa tocant La santa espina. I els correbous, què? I finalment, es diu que és una tradició bàrbara i primitiva, i que no és cultura. I això torna a ser una gran falsedat, perquè la cultura implica tot allò que fa l'ésser humà en relació amb la vida, el temps i la mort, i és amb la manera d'afrontar aquests fets existencials, la manera de viure'ls i la manera de representar-los, que es crea realment una cultura.

I, ai las, que resulta que és aquí on topen els que viuen el toreig amb els que el volen prohibir, en la seva manera d'estar i de veure el món. El toreig, a part de les moltes xarlotades que s'hi poden veure, és un relat real sobre la vida i la mort (que no ha d'agradar-te forçosament, però que no menteix), en què l'home s'enfronta amb la mort, i la mort succeeix a la plaça, matant el toro i sobrevivint el torero, i de vegades morint tots dos, i algunes, excepcionals, vivint tots dos. Sobre el simbolisme i vivència dels sacrificis del toreig hi ha tones de literatura, alguna molt bona. Però allò essencial és que s'hi viu la tragèdia de la vida, cara a cara. Els que els volen prohibir no en volen saber res, d'aquest tema ancestral i real. Ells diuen que parlen en nom de la vida i que la defensen, i a mi em sembla que el que realment passa és que els fa molta por la vida, i per això la neguen, és a dir, neguen la tragèdia, o sigui, la mort. És la gent que voldria viure en una societat esterilitzada, sense mai cap perill, i que també són partidaris de prohibir qualsevol cosa que la societat científica predigui com a perillosa per poder seguir vivint. És a dir, persones que, en general inconscientment, tenen una gran por de la realitat, i que empenyen tots els estament oficials a legislar, protocol·litzar i controlar qualsevol moviment viu, espontani, de la població. Persones que, en el fons, tenen una actitud puritana, és a dir, defensiva, i a les quals totes les expressions crues de la realitat els semblen o de mal gust o una salvatjada. I apel·len a l'ètica i a l'estètica sense pensar-s'hi gaire, perquè és a dins seu que tenen l'autèntica prohibició, la de la vida real amb tots els seus determinis, que sempre, es visquin com es visquin, són tràgics.

Hom pot viure la vida com li sembli, però la societat esterilitzada i profilàctica camina en l'error mirant de negar la realitat, perquè la realitat és tossuda, i res salvarà a ningú de la realitat. El toreig conté, es vulgui o no es vulgui, una veritat, la de representar realment la lluita de la vida amb la mort. Potser és un dels últims fets del planeta en què encara es pot veure, si el torero ho val, una lluita real, i totalment allunyada de l'esport, el gran entreteniment de la nostra societat, on la lluita és banal. Però aquests són els signes del temps, i la por i la comoditat hi senyoregen. I també la ignorància i l'estultícia, perquè la nostra societat maltracta molts animals, la festa és catalana, tant o més que les sardanes, i és evidentment un fet cultural i històric important. I a part d'això, prohibir sempre és un mal negoci (menys per als que tenen por). Sense braus, res anirà millor, ni serem més bons ni més purs. Però haurem amagat, una vegada més, la realitat.