La crònica
L’estiu de governants i polítics
No hi havia pacte, acord, tractat o bé concert que ho regulés. Era igual. Salvant algun cas d’acarament bèl·lic o de tibantor política, es respectava l’última setmana de juliol i l’agost, no decretant, reunint, pactant i més. Si hom volia aprofitar l’estiu per colar quelcom als governants de nivell, en sortia empaperat. Feien les secretàries: “Què s’ha cregut aquest!” El setembre, amb la pell torrada pel sol, amb un estoig d’esperit de fer país, retornaven. Les secretàries havien triat les que fan olor d’honestedat i més raonables i passat a la paperera la resta. Tenen un pla: a les peticions de paperera, els fan una nota dient: “Moltes gràcies. Ho estudiarem.” Als que han d’esperar els diuen: “Hi ha més plata en una campaneta d’escolà que en el govern.” I diu el peix gros: “A les que diré, tres o quatre, digues-los que tenim memòria i és sabut que l’un fa l’altre.” I ara!
No és l’estiu en si l’esgotador. La calor, la humitat de l’ambient, la massa humana, els telèfons, etcètera, són els culpables. Una minoria fan Pirineus; altres pesquen amb nocturnitat, esports de tota mena i alguns, amb vaixell de propietat i un parell d’amics, bo i deixant la família en terra, surten de pesca diades senceres. Una de les vegades que a l’agost vaig navegar a Mallorca, vaig fer la costa nord de l’illa. La major part són roquissers escarpats de gran altura, amb petites cales amb entrada difícil pels baixos. No hi ha cartes de l’indret. Una vegada dins, hi ha petites platges solitàries de sorra fina, meravelloses. Per terra són accessibles a peu o amb un tot terreny i un nadiu. Vaig decidir passar-hi un dia.
Quan el sol apuntava, ja érem a lloc cercant l’entrada. Assegut un al botaló amb el pal i ganxo d’amarratge, jo al timó amb la sonda, entràrem lentament sense incidents. Sorpresa! Un iot luxós d’uns 20 metres d’eslora havia passat la nit a la cala. No es veia ningú. Ens sobtà veure que dues tovalloles de bany, de les grans, tapaven nom i matrícula del iot. A les deu arribaren per terra amb un Jeep americà dos homes de mitjana edat: tripulants que pernoctaren a terra. Anaren sortint i esmorzant tres noies d’uns 20 anys, cregué jo. Amb els meus potents prismàtics observava des de dintre, pel respirador de les lliteres.
No volia que veiessin que els observava. En sortiren tres homes i en veure la manera de saludar-se, quedà clar que el que teníem a la vista era una orgia de nivell alt. Un llarg petó a la boca, la mà esquerra al pit dret i la mà dreta a l’anca esquerra de la noia, no es practica amb la pròpia. Es banyaren dues o tres vegades, s’assecaven l’un a l’altre i entraven a les cabines ves a saber per a què. Dinaren i feren una llarga migdiada rebolcant-se. Fèiem torns pels prismàtics deixant córrer la imaginació. A mitja tarda tornà el Jeep, i les noies s’acomiadaren. Al sortir vaig confirmar el que havia endevinat i no diré. Vaig conèixer dos dels tres homes. D’ells, un em coneixia prou bé. A l’ombra de la vela, barret de palla i ulleres de sol, no em podien conèixer. Mentre els meus amics els deien “Bona estada a ses platges mallorquines”, jo deia baixet: “Y buena jodienda, señores, buena jodienda!”
