Identitat, nació, llengua i cultura

Ara que som gairebé al cap del carrer potser fora bo recordar que, entre les moltes raons que ens han dut fins aquí, per a molts de nosaltres, més que no pas la discriminació econòmica i en inversions, de la qual cal fer-ne escarni i denunciar-ho fermament, el que ens ha empès ha estat el menyspreu continuat per part de l’Estat espanyol cap a la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultural. El sentiment de sentir-nos permanentment ciutadans de segona als quals, malgrat els avenços dels últims quaranta anys, se’ns continua negant el desenvolupament amb tota plenitud dels nostres drets més elementals. En l’àmbit polític, no deixar-nos decidir lliurement el nostre futur com a poble i el que és més greu, negant-nos, malgrat les proves irrefutables de la història, la nostra existència com a nació i no ja, com seria lògic i desitjable, en tots els Països Catalans, sinó en les mateixes fronteres del Principat, ens esperona encara més en la lluita. En l’àmbit lingüístic, en tenim proves diàries, del menyspreu que pateix la nostra llengua, encara pendent de normalitzar en nombrosos àmbits. Recentment, i en un escàndol democràtic, fins i tot els jutges s’atreveixen a decidir els mateixos quins percentatges ha de tenir el català en àmbits com el cinema o l’ensenyament. I en l’àmbit cultural, el menyspreu cap a tota la producció en la nostra llengua, sigui musical, literària o cinematogràfica, provoca que la nostra cultura, vista encara amb prejudicis gairebé racistes per determinada intel·lectualitat espanyola, quedi relegada a un segon pla.

Mantenia ara fa uns dies l’escriptor gironí Javier Cercas, després de recordar “la ferida col·lectiva en el sentiment nacional català” infligida pel franquisme, que, amb la democràcia, els catalans havien pogut “dignificar” finalment la seva llengua i la seva cultura. Res més lluny de la realitat, com hem comentat fins ara. Cercas negava tot seguit el “dret a decidir” dels catalans, en la visió més clàssica de la mentalitat colonial de molts espanyols, incapaços de veure, i sobretot de reconèixer, que la nostra identitat ve avalada per mil anys d’història. I són ells, amb la seva intransigència i el seu menyspreu, els qui l’atien i la fan, si es pot, molt més forta.

A