L’ou de la truita

Estava cantat que la gent de la CUP faria tot el possible i més per posar contra les cordes el govern de Catalunya i l’alcaldia de Barcelona; està en la seva naturalesa, i, no ens enganyem, també en la seva coherència. De fet, semblava estrany que fins ara no s’haguessin alçat en el punyent tema del turisme més que amb la retòrica verbal i dramatitzacions intranscendents. L’atac perpetrat recentment pels més joves dels cupaires, la gent d’Arran, a un autobús turístic ple de famílies quan vorejava el Camp Nou és el símbol del seu pas de les paraules als fets; però arran de les reaccions que l’assalt amb força en les coses ha provocat, s’ha alçat també com a metàfora de les contradiccions que es poden produir quan s’estén un argumentari a situacions imprevistes.

Els anticapitalistes volen que els beneficis que genera el turisme es quedin íntegrament en els barris que (diuen, i en vista de la tolerància dels governants envers l’incivisme s’ha d’acceptar el judici) pateixen degradació. Argumentant com quan es reivindica la independència per fugir de “l’Espanya que ens roba”, reclamen que ni un euro del recaptat pel turisme vagi a altres llocs que no siguin aquells en els quals els beneficis s’han produït.

El seu raonament és coherent amb el que diu, en un plànol més general, que els milers de milions d’euros que van cada any cap a les arques de l’Estat es quedarien a Catalunya si fos independent; però als gestors del total pressupost català i barceloní, l’argument no sembla haver-los fet gaire gràcia si s’aplica als barris; són molts els diners que es generen al Born, al nucli antic, al Raval, o la Barceloneta (per no dir a les rodalies de la Pedrera o la Sagrada Família) per acceptar que tots ells es dediquin a sanejar l’erosió que s’hi produeix dia a dia.

Tanmateix, i seguint amb les contradiccions, també es desvien dels seus principis socialitzants els antisistema: se’ls hi han de recordar, i ho han fet fins i tot des de Junts pel Sí, termes com la solidaritat o el repartiment equitatiu de la riquesa que, amb aquesta seva aferrissada negativa a compartir entre barris cap guany que el turisme ens deixi, semblen oblidar. De fet, qualsevol socialdemòcrata independentista entra en paradoxa en algun moment: els cupaires són els únics que volen liquidar la solidaritat amb la resta d’Espanya i la reivindiquen fins a la confiscació a nivell individual (o pel que fa a l’Església), però la neguen entre barris quant a les rendes del turisme; l’alcaldessa progre que malmetia els vidres dels bancs quan liderava la PAH s’incomoda davant la violència vestida de política d’aquests cupaires que l’avancen per l’esquerra; i el govern català ha d’encarar la que és potser la pitjor paradoxa: es pot o no es pot mobilitzar la gent contra la llei, tot i que sigui dient que la jerarquia normativa la determina qui vol, i entenent que si vol ja pot?

Hem sentit destacats membres del govern, diputats, intel·lectuals i analistes polítics parlar de la mobilització ciutadana com l’única manera de contrarestar la càrrega judicial i policial que està fent i sense dubte continuarà fent l’Estat contra el procés. De fet, fins i tot s’ha generat un debat sobre l’autoritat i la llei que haurien d’obeir els mossos d’esquadra en cas de conflicte entre les diverses ordres rebudes. M’ha semblat entendre que així afegien música a la lletra que el regidor Joan Coma posà a la recepta de truita per la qual se’l va voler encausar sense èxit. ¿A què ve, doncs, sorprendre’s pel fet que, d’acord amb els seus objectius polítics, la gent d’Arran, que se la veu venir d’una hora lluny, que mai han amagat entendre que els objectius polítics de vegades poden requerir violència, n’usin “una mica” contra un símbol del capitalisme que consideren anatema? Un autobús ple de turistes anant a visitar el temple museístic de Catalunya, que no, no és el MNAC ni el Museu Picasso, ans el Museu del Barça!

L’altra possibilitat era un iot de llargada descomunal en el Club Nàutic (i no estic donant idees), però en tot cas aquest moment és sense dubte una oportunitat per tornar a preguntar-se, encara no és tard, què va primer (perquè ja està vist que això que les dues coses van juntes es diu sovint, però sona ben diferent per a cadascú dels que ho afirmen): la independència o el model de societat que volem per a Catalunya? Qui anteposi marxar ha de recordar la dita: qui oli remena, els dits se n’unta. I on diu oli, podem posar, per cas, l’ou de la truita.