Mirar les estrelles

M'explicava el meu amic, dies enrere, que va tenir una avaria al cotxe. Res important, únicament que això li va passar de nit en una carretera de muntanya, lluny de qualsevol poble. Mentre esperava la grua s'entretenia amb qualsevol cosa, i va ser aleshores quan va descobrir el que tenia a sobre el cap. «Milers i milers d'estrelles», diu que va veure brillar en un cel negre i net, com no les havia vist mai. Escoltant el meu amic, veient-lo tan entusiasmat amb la descoberta, jo anava fent memòria, i vaig recordar haver vist també alguna vegada, poques, aquest sensacional i sorprenent espectacle del cel profund, molt alt, ple d'infinites llums tremoloses. Hi torno a pensar ara, aquests dies que tenim encara els carrers guarnits amb llums que representen estrelles. En pengem pertot arreu evocant les que cada nit brillen intensament allà sobre, aquelles estrelles que no podem veure perquè vivim en una bombolla feta de llum artificial, i de múltiples ocupacions i neguits, sense temps per a res. Per veure les estrelles no n'hi ha prou a treure un moment el cap per la finestra, o a pujar dalt del terrat una nit qualsevol, de manera que renunciem a veure-les i els representem com podem, de mil maneres. Per això n'enganxem de fluorescents als sostres de les habitacions dels infants, o ens embadalim al cinema en superproduccions que ens recorden que, efectivament, existeixen. Arrossegats per la voràgine del dia a dia, no veiem aquestes i altres llums igualment meravelloses, com les de les cuques de llum que ja no sabem ni si existeixen, o la llum que brilla als ulls de les persones amb les quals cada dia ens encreuem i parlem. Demà a la nit arribaran tres homes que han fet un llarg camí seguint, aquests sí, un astre lluminós. Tant de bo ens portessin a tots unes saques ben plenes de calma, d'il·lusió i de temps per poder veure les estrelles.