La cultura de l'esdeveniment

Aquests dies els exhibidors es mostren orgullosos perquè gràcies a Avatar han aconseguit, finalment, sortir del pou de la crisi i tancar l'any amb unes bones xifres d'assistència a les sales. L'esperada pel·lícula visionària de James Cameron ho ha curat tot, la 3D s'imposa com a espectacle del futur i la idea d'anar al cinema per viure un espectacle de diumenge a la tarda pot ressuscitar. No m'agradaria contradir-los, però crec que quan es parla de xifres molt sovint no es mira més enllà del negoci immediat i no s'examinen, però, les contrapartides, el preu que té una operació com ara Avatar, que ha complert les seves promeses econòmiques però no, en canvi, les seves promeses estètiques de renovació. El fenomen Avatar formaria part d'allò que podríem anomenar cultura de l'esdeveniment, consistent a crear esdeveniments mediàtics per provocar grans concentracions al voltant d'un fenomen. Aquesta cultura, però, es contradiu amb la cultura de la quotidianitat. Fins fa poc, el negoci del cinema s'articulava a partir de la quotidianitat, de la creació d'un públic fidel que setmana rere setmana anava a les sales. Avui, aquest públic ha estat expulsat de les sales i s'ha refugiat a veure les darreres temporades de Perdidos o The Wire a casa seva. El públic que va a les sales busca l'esdeveniment, però un cop aquest s'ha acabat triga a tornar-hi. El fenomen Avatar pot semblar espectacular, però la seva presència aniquila moltes pel·lícules petites i menysprea un públic que busca l'assiduïtat a les sales. Avatar s'imposa com un espectacle de luxe, a un preu més elevat, que només es produirà tres vegades l'any i no sempre amb la mateixa intensitat. El pendent del cinema espectacle és perillós perquè el públic model cap al qual han estat orientades aquestes operacions és un públic poc exigent, que busca històries tan simples que esdevenen infantils i que busca l'espectacularitat a partir de la simple exhibició tecnològica.

Avatar podria ser una pel·lícula d'indis, en la qual els dolents fossin els soldats blancs del setè de cavalleria. Per què ha necessitat transformar els indis en criatures virtuals, la selva en un paisatge infogràfic i la caserna dels dolents en una nau? En el fons, l'operació vol lluir l'opulència, demostrar que el futur de les imatges-espectacle no passa per l'emoció sinó per l'exhibicionisme tecnològic. No importa que les imatges siguin lletges i estèticament kitsch; allò que compta es com lluir la inversió.