El vigilant que es va convertir en guardià

Són temps de vertigen per a la premsa i en extensió per al periodisme. Les fàbriques de notícies ensumen la fallida d'un servei reconvertit des de fa unes dècades en un negoci i, per tant, exposat a les lleis inexorables del mercat. L'arma de doble full que suposa haver convertit la informació en mercaderia és una invitació a saltar de la corda fluixa on fa equilibris la recerca de la veritat per precipitar-se en l'abisme de la incertesa, l'interès i la tergiversació dels fets. La publicitat que nodreix les arques del negoci s'ha reduït un 40%, cada dia que passa el degoteig de la pèrdua de lectors va fent més gran el forat del sostre i comença a calar en els fonaments de l'edifici periodístic, i, consegüentment, les casetes dels quioscos amb la persiana abaixada es van estenent en el paisatge urbà com nínxols de la paraula escrita. Tancats per defunció.

Els més optimistes creuen, no obstant això, que no cal encendre les alarmes i encara menys tornar-se apocalíptic. Tan sols és qüestió de temps, diuen, perquè la situació es redreci i s'ajusti a la dinàmica d'aquesta nova era. Consideren que la situació de crisi no és més que la lògica resposta a un període de transició, i que quan els diaris tradicionals de paper hagin sabut adequar els seus continguts al format digital tot tornarà a la normalitat. Una tempesta en un got d'aigua, asseguren.

M'agradaria contagiar-me aquesta percepció de les coses, però malauradament la ferum de podrit que Shakespeare en el seu Hamlet va ensumar a Dinamarca no és més que una suau fragància al costat de la fossa sèptica on ha caigut el món de la informació. Atribuir a un canvi d'hàbits transitori la davallada en la venda de diaris, la reducció de plantilles i la negociació imperiosa d'ERO i jubilacions anticipades amb els comitès de les respectives empreses no fa més que constatar la ceguesa en la qual es troba immers un sector professional que precisament, per les necessitats que reclama la pràctica del seu ofici, hauria d'ésser més clarivident que cap altre. Potser ja seria hora que en un exemple de transparència i honestedat tots aquells que s'autoproclamen defensors de la veritat fessin un acte de contrició i posessin en marxa el necessari exercici de l'autocrítica. Fins que això no succeeixi i no s'assumeixi que el mal que tenalla l'ofici periodístic és un corc generat pel seu servilisme al poder, la crònica de la seva mort estarà més que anunciada.

Quan apareixen figures públiques que han fet de la corrupció la seva forma de vida i hi ha polítics que són acusats d'haver prevaricat durant anys en benefici propi i a costa del contribuent, un no es pot estar de preguntar-se sota l'ombra de quina palmera estava endormiscada la premsa projectant el miratge de l'anomenat oasi català. Difícilment, però, poden actuar d'una altra manera uns professionals contractats per unes empreses que depenen del diner públic per garantir la seva subsistència. Una subsidiària relació de dependència amb la qual la premsa renuncia tàcitament al seu principi màxim com a vigilant del poder –de qualsevol tipus de poder– i es converteix en el seu més zelós guardià. Tan sols cal aplicar les conseqüències d'un acte reflex per entendre que el descrèdit de bona part de la classe política repercuteix de manera directa en la credibilitat i la confiança envers uns mitjans de comunicació que s'han convertit en corretges de transmissió de poder establert. Una dinàmica que ha incentivat, a més, la pràctica d'un ofici des dels despatxos i a través de comunicats oficials. El carrer només el trepitgen legions de becaris que procuren suplir la seva inexperiència amb voluntat i ganes i que en tot cas estan sotmesos al dictat dels seus sedentaris caps de secció. Com tot, sempre hi ha excepcions, però no són més que la confirmació d'una norma que ha convertit el periodista en funcionari del poder o en autòmat dins una cadena de muntatge destinat a promocionar els productes de la pròpia empresa.