Postals del tren

Pujo al tren amb ganes de llegir la mitja horeta de trajecte. Primer li haig de demanar a un turista que tregui les seves bosses del seient. Tot i que sembla increïble que una persona es pugui quedar tan tranquil·la ocupant dos o tres seients amb les seves pertinences mentre al vagó hi ha gent que ha d’anar dreta, aquest és el pa de cada dia. Aquest cop he estat de sort i el turista m’ha dit “excuse me”, ha tret les bosses i m’he pogut asseure. Vaig a treure el llibre just en el moment que un noi amb una guitarra es posa a cantar. El d’avui no l’havia vist mai. És nou i no té cap gràcia. Crec que farà pocs diners. A mi el que m’agrada és un que es fa dir Trenatroman, el que fa teatre al tren. Sempre diu el mateix i fa les mateixes bromes, però és bo i no pots acabar no aplaudint-lo. Fa veure que està enamorat de la veu de megafonia que canta les parades. Fa pixar de riure. Avui és el guitarrista el qui em molesta per llegir (potser és que jo soc massa sensible?), però si ell no hi fos tampoc podria perquè segur que el qui seu al meu costat escolta música. No falla: tothom va al tren amb mòbil i dos de cada tres escolten música. Els auriculars, que porten la majoria, no funcionen, perquè sempre acabo sentint el xumba-xumba del del costat. No tenim tan bona tecnologia? Doncs que s’hi posin, a idear uns auriculars que no molestin els altres. A vegades se’ls posen tan forts que se senten de punta a punta del vagó.