Turismofòbics fent de turista

Turismofòbia, aquella branca de la xenofòbia. Odiar el turista pel fet de ser-ne i culpar-lo de tots els mals, a ell, que fa el mateix que fem nosaltres quan anem a l’estranger. Diria que la turismofòbia es cura fent de turista si em quedés prou confiança en l’espècie humana, però hi ha gent que és capaç d’anar a gentrificar a Venècia tot fent un cafè de preu desorbitat a la plaça de Sant Marc i després maleir el guiri que s’atura a fer un tentempié a la Rambla de Barcelona. Gentrificar, quina paraula més lletja. N’hi ha per tenir-li fòbia. També es dona el cas d’aferrissats contraris al model turístic actual que per darrere van llogant apartaments a primera línia de mar a preus forassenyats. Qui sap si amb aquests calerons se’n van de vacances, però segur que a l’estranger no fan de turistes, déu nos en guard, fan de viatgers, que és tota una altra cosa.

És clar que patim un fenomen de massificació turística que cal gestionar de forma eficient i que cal redistribuir els beneficis que genera el sector. Evidentment que hi ha un turisme de baixa qualitat, de vomitada vermell sangria, de comiat de solter xavacà, però de tot això també n’hi ha d’autòcton. O és que només són els turistes, els que es pixen al carrer durant la festa major de Gràcia? Hem de punxar, doncs, les rodes de les bicicletes dels graciencs?

Dues consideracions. Primera, que la turismofòbia no és patrimoni d’Arran. I segona, que el debat sobre el model ja era sobre la taula molt abans de l’aparició del vandalisme arranat. Per foragitar el turisme, sens dubte és més efectiva la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona-el Prat. Deu ser que entre els treballadors hi ha infiltrats d’Arran. No m’imagino cap estampa més pintoresca que la germana del president gallec –el popular Alberto Núñez Feijóo–, que té un càrrec directiu a Eulen, havent de seure a negociar amb Arran i arribant a un acord. Potser llavors entendrien amb més precisió les coses que passen a Catalunya.