Ni a cops d’ariet

Tot i la violència continguda que ha aixecat el procés, els que hi estan virulentament en contra no han fet servir encara la violència física. Però hi ha un tema que, tot i parlar-se’n molt, és com el tapat de tota la història: el cas Sixena. La recuperació de les obres que es troben al Museu de Lleida podria ser l’espurna que encengués un foc no desitjat però inevitable. Com les urnes, les obres d’art són una expressió física d’un conflicte que fins ara ha mostrat la part més agra amb gestos judicials que es mouen encara en el camp de les coses etèries, que es poden agafar amb l’esperit però no amb la mà. Si no es vol que l’art surti del museu, s’ha de barrar el pas i aleshores és quan la física entra en joc. Nosaltres estirem per aquí, i ells estiren fort per allà. I la trencadissa ja està feta. I si hi ha soroll de plats trencats tot es comença a complicar.

Per sort, aquesta escena s’ha evitat de moment. El termini de lliurament que havia vençut a finals de juliol ha quedat ajornat per les vacances dels jutjats. La jutgessa del cas, que tampoc volia complicar-se l’estiu, ni tan sols va fer cas al president al president d’Aragó, Javier Lambán, que en una interlocutòria li demanava que malgrat el període de vacances actués perquè es fes efectiu el retorn de les obres. I declarava que el conflicte de l’art de Sixena era “el primer acte de rebel·lia” de la Generalitat. En això podríem estar d’acord amb Lambán, però per motius diferents. Les obres que reclama el govern aragonès ni són fruit del robatori, ni de l’espoli. La majoria de les peces, i en general de tot l’art procedent d’Aragó, van anar a parar a Catalunya per l’esperit altruista de persones que per damunt de disputes polítiques van salvar un patrimoni al qual, els qui ara el reclamen, no havien prestat atenció. Per això, passi el que passi, el gest de fermesa de la Generalitat s’ha de mantenir passat l’estiu. Encara que vinguin amb un ariet per obrir la porta.