Batea al cor

Batea és un poble de personalitat singular, de catalanitat dolça i exquisida. És un poble conformat des de dins, propi, definit per si mateix. La primera vegada que hi vaig ser, l’any 1976, iniciava la recerca sobre la repressió franquista a Catalunya, fet que em duria a estar a tots i cada un dels pobles del país.

L’enyorat escriptor Albert Manent i l’amic Joaquim Roglan, originari de la vila, m’havien donat noms de veïns del poble per ajudar-me a esbrinar com van viure els bateans la guerra i la postguerra civil. La primera gent amb qui vaig parlar era una família que estava fent la verema, els vaig agafar a l’hora de dinar i em van fer compartir l’àpat amb ells. Recordo l’afecte amb què va ser acollit un noi jove, com era jo aleshores, interessat per la història del seu poble.

Feia poc que havien anat al Pirineu i, de broma, em comentaren que ells en aquelles muntanyes tan altes, gent de la Terra Alta, es marejaven. Tenien por de caure, deien festivament.

M’explicaren la vida de la gent que restà al poble en quedar sota zona franquista quan hi hagué l’ocupació militar, a primers d’abril del 1938. Els assassinats i violacions que es produïren i com els presumptes culpables –soldats regulars de les tropes mores de Franco–, foren executats com a mostra d’exemplaritat a les parets del passeig central del poble. Fou un fet silenciat durant anys que ells s’estranyaren que conegués.

Van reprendre la feina més tard que de costum. Preguntava i preguntava sobre tot i més: des del drama inacabable de fets de la batalla de l’Ebre i la cruel postguerra civil, fins a possibles nous informadors del poble i de tota la Terra Alta. Ells i altra gent de Batea em van explicar com van viure aquells anys. Són catalans del sud que, per damunt de burles pel seu parlar i pobresa extrema d’aleshores, referen a poc a poc en un esforç titànic l’economia local, tot aprenent a conviure malgrat la ferida entre veïns en uns anys de dolor i pobresa. Massa dolor i massa pobresa. Batea va entrar en el meu cor per sempre més.

DEs del període romà fins als visigots, musulmans, període medieval –d’una petja preciosa al poble– fins al present, Batea està lligada per la geografia, la història, la cultura, l’economia i els sentiments a l’entorn del que avui conforma la nació catalana. S’ha destacar que al gener del 1642, en la guerra dels Segadors les tropes castellanes van arrasar el poble, ferm defensor de la Generalitat, saquejant la població i cremant-lo. Tots els homes havien de ser degollats i violades les dones fins que, diu la llegenda, intervingué miraculosament la Verge del Portal, que aturà l’atrocitat.

Des del COMEBE, Consorci del Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, hi tinc continuada relació des del 1999. Tots els governs de la Generalitat, sense excepció, han estat ferms defensors de potenciar el Comebe. Batea n’és un dels pobles impulsors i actius. Hi té un Centre d’Interpretació sobre la Sanitat de Guerra, precisament aquest any el Memorial Democràtic hi ha fet una inversió concreta. Cada any centenars d’estudiants d’història contemporània el visiten i altres visitants d’arreu hi fan cap.

A Batea segur que hi ha problemes, però també l’esperit de superar-se com sempre han fet a la seva història. Des de fer més fort el món econòmic, del vi a la indústria, dels serveis a un escàs, encara, turisme. Hi ha, però, un fet indiscutible: la seva nítida personalitat no té preu. No es compra, ni es ven. L’amenaça de demanar ser d’Aragó a canvi d’inversions només és una errada. És una greu errada fruit d’un personalisme desmesurat. Proposar deixar una nació, objecte de les mirades de mig món, d’un país amb un projecte de futur lliure i ple d’esperança, per quedar-se en un territori de província de l’Estat espanyol on la reivindicació és “Teruel existe”, no sembla gens seductor. La Batea que he conegut i que conec no respon al concepte.

Batea ha lluitat i lluita pel progrés, per la denominació d’origen, per la cultura i per la modernitat. Les seves pedres mil·lenàries són testimoni de generacions i generacions de bateans catalans que hi han deixat esforç, treball i amor. Tots ells han aconseguit un poble excel·lent en la perspectiva d’un futur molt millor. Hi ha una solució per sortir d’aquesta tensió local, que sense cap mena de dubtes ha tingut ressò nacional i estatal. El de sempre, el que diu la democràcia, la llibertat i la justícia: que el poble parli.